La Catalunya que vindrà . 40 anys de dictadura marquen molt. Així com bona part de Catalunya va lluitar-hi en contra, la realitat és que una àmplia majoria d’espanyols va viure la dictadura amb normalitat i sense protestar. Els valors que va inculcar, i les seves formes de fer, encara perduren a bona part d’Espanya. En son mostres: la corrupció galopant, l’ús de la llei com a trinxera, el masclisme, el fracàs escolar i el baix nivell de consum cultural, el nul sentiment d’emprenedoria i la dependència de l’ajut estatal, el refús quasi unànime a la diversitat (baix nivell de coneixements de llengües) i per suposat unes estructures polítiques quasi calcades: El TC, com el TOP, Madrid quilometre 0, nul·la separació de poders i… per distreure parlem dels catalans.

La lluita per la independència

La llarga guerra, intencionadament allargada per permetre tot tipus d’atrocitats. El genocidi, l’eliminació planificada de tothom per les seves idees o origen ètnic, la dura postguerra i la dictadura, van quasi esborrar Catalunya del mapa. A dures penes van quedar homes adults vius. Els bombardeigs sobre la població civil que va patir tot Catalunya no tenien comparació amb res que s’hagués conegut fins al moment.

Catalunya va ser saquejada, espoliada i humiliada. La llengua prohibida, els familiars dels perdedors represaliats durant dècades. Com sempre, al final fins i tot catalans que havien donat suport al dictador, convençuts per la teoria del “terror rojo”, van acabar adonant-se una vegada més de l’error.

L’independentisme va sobreviure, a l’exterior, i a l’interior al Front Nacional de Catalunya (FNC). D’aquest partit en sortiria l’escissió jove del PSAN.  En aquesta situació es va arribar a la reinstauració borbònica, la qual va ser acceptada per tothom, menys per l’independentisme. D’aquesta manera, l’independentisme seria criminalitzat i perseguit, encara mentre d’altres acceptaven el maquillatge del règim a canvi d’una cadira.

Com serà la història de Catalunya en la futura República?

Deslliurats de la presó centralista monàrquica, caldrà contextualitzar, cosa que vol dir posar la història de Catalunya i explicar-la, dins l’evolució del conjunt de nacions europees i mundial. Ja no caldrà justificar la existència d’un estat fallit com l’espanyol, i segurament ens centrarem en explicar com va ser possible aguantar 300 anys de monarquia borbònica: de Felip V a Felip VI. Popularment serà “una època per f(e)lipar”.

Ens centrarem en les repressions constants. Les vexacions. Les llargues dictadures patides. En el perill seriós de veure desaparèixer la nostra llengua i cultura. En els canvis geogràfics i humans del país, especialment durant la segona meitat del segle XX. En l’aparició del l’independentisme, clarament diferenciat ja del catalanisme polític i de la renaixença cultural. En com vam poder avançar com a societat malgrat l’estat, econòmicament i cultural. Podrà ser una història social, deslligada de la justificació de l’existència d’una monarquia anacrònica imposada per un dictador filo-feixista.

I segurament hi haurà una traca final d’aquest període amb les multitudiràries manifestacions amb coreografia des del 2010. El tricentenari i la impotència de l’estat borbònic per aturar el que era imparable. Tot plegat, amenitzat amb anècdotes d’on es van amagar les urnes i de què tothom cantava davant les forces de repressió espanyoles: “donde estan las papeletas, las papeletas donde estan?“. Com a foto per il·lustrar aquesta època hi posarem estelades. Amb descripcions de l’estil “bandera catalana que expressava el desig de llibertat”. Tot esperant de tenir nosaltres l’edat en que les noves generacions de catalans ens diguin “i vosaltres portàveu una d’aquestes?” quan les vegin als museus. Resposta afirmativa, no caldria dir-ho.