diumenge, 13 d’agost de 2017

Desactiva És humiliar. La Guàrdia Civil té un paper rellevant en aquest conflicte, fins a quin punt l'Estat estaria disposat a utilitzar qualsevol pretext per configurar una nova versió de Tejero, un altre 23-F, que enderroqués a terra als representants de la societat catalana.





CATALUNYA sempre va caminar deu passos per davant. El dinamisme de la seva economia, la seva obertura intel·lectual i les prioritats de la seva classe dirigent, juntament amb la seva massa crítica territorial, han conferit a aquella nació mediterrània una projecció superior a la que Espanya li proposava, avui igual que sempre, lastrándola i sotmetent a una unitat fictícia i empobridora. Abans la van obligar per la força i ara també, a la manera teatral com es fan avui les coses en la política de l'Estat. Sí, hi ha una guerra contra Catalunya, amb l'objectiu d'humiliar i mantenir tant sí com el trist cànon democràtic que es va fixar en la Transició, tributari del franquisme.

La decidida voluntat d'una àmplia majoria de catalans d'iniciar un futur pel seu compte i risc s'enfronta, en desigual batalla, a tots els poders imaginables, des del poder judicial a les forces policials (i també les militars, més subtilment), el control i extorsió sobre la seva economia, passant pel oprobiós poder de la propaganda que exerceixen els mitjans públics i privats, des d'on els serfs de l'Estat disparen els seus insults, mentides i tergiversacions per repudiar i desprestigiar les aspiracions legítimes d'un poble que només té raons democràtiques. L'espectacle d'Espanya carregant contra Catalunya el seu arsenal d'amenaces i vexacions és digne de ser analitzat. Ens esperen moltes jornades de deshonra i coerció que es prolongaran fins al mateix 1 d'octubre i encara després. La tardor català serà el preludi de l'hivern ètic espanyol amb la plena exhibició de les seves baixeses i els seus il·legítims orígens, sigui quin sigui el resultat de l'heroic esforç del projecte liderat pel president Puigdemont.

Espanya està en campanya d'humiliació de Catalunya. És tan feble la seva posició política que ni tan sols ha tingut l'atreviment d'utilitzar la norma més canalla de la seva Constitució, l'article 155, que faculta a l'Estat l'ocupació institucional d'una comunitat autònoma i la privació dels seus drets. La renúncia de l'ús d'aquesta solució és tàctica. Els estrategs han pensat en alguna cosa més cruel, deslligant un procediment que té cinc àrees: la judicial, l'econòmica, la policial i l'opinió pública, a més de la internacional. Cadascuna d'elles està actuant de forma autònoma, però coordinada amb les altres operacions de submissió i extorsió en el seu format més bast. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, dirigeix ​​el gabinet de la guerra de Catalunya -de moment incruenta- del qual formen part la cúpula d'Interior, els tribunals Constitucional i Suprem, els serveis d'intel·ligència i alguns experts en comunicació social, juntament amb els alts poders econòmics de l'Estat i assessors sobre assumptes catalans. De nou Espanya, se'n va a la guerra, la guerra bruta. Ja ho va fer a Euskadi. Ara cau sobre Catalunya.

La llei del més fort La humiliació que plana sobre Catalunya pretén guanyar la primera batalla, potser la menys important, però més valorada pels dirigents: la propaganda. L'objectiu específic és que la derrota del projecte independentista no esquitxi a la totalitat de la ciutadania catalana i es concreti sobre la classe política nacionalista. L'argument de comunicació és el valor suprem de la llei sobre la voluntat del poble. Amb aquesta cançó ens vénen insistint des de fa mesos: que el legal és més que el legítim, que el formal i el limitat són més que el fons i la llibertat. No sé si estan aconseguint guanyar la batalla de l'opinió pública més enllà de l'ampli sector conservador de la societat espanyola, hereu de la ignorància i el vassallatge franquistes i que constitueix avui l'electorat del PP i Ciutadans, però ningú que conegui el sentit de la història i l'imparable poder dels canvis socials pot acceptar una raó tan insuficient i mesquina. De fet, els que reclamen l'acatament de la legalitat són els que, emparant la corrupció, menyspreant l'autogovern basc durant trenta anys i negant la separació dels poders, menys compleixen la seva pròpia legalitat. La llei és només la seva pretext arbitrari.

No és el valor de la llei el que s'invoca contra Catalunya: és la llei del més fort. Hi ha una escenificació de la força que es transforma en judicialització de la política: Espanya ha llançat el seu arsenal judicial contra els que reclamen poder votar l'1 d'octubre. Els tribunals, que en major o menor mesura (com hem vist en la vergonyosa declaració de Rajoy a l'Audiència Nacional, protegit pel jutge des de l'estrada) estan sota control del govern central i, a més, disposen gairebé al seu antull del maneig de els temps i un indiscutible poder d'intervenció sobre els parlaments i els governs, com ja vam conèixer a Euskadi amb la inhabilitació d'Atutxa, Knörr i Bilbao, víctimes de l'assalt polític dels jutges a sou de l'Estat. Ara s'ha reeditat a Catalunya, augmentat i no corregit.

Desactiva És humiliar La humiliació consisteix en amenaçar els càrrecs institucionals i els llocs de treball dels funcionaris col·laboradors del referèndum, als qui s'acusaria de sedició, com en els millors temps de la purga franquista després del cop de 1936. De moment, ja han depurat Artur Mas, a les exconsejeras Irene Rigau ja Joana Ortega, a més del congressista Francesc Homs. Camí de la mateixa mort civil van l'exsenador d'ERC, Santiago Vidal; el director general de Comunicació de la Generalitat, Jaume Clotet; l'excoordinador del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena; el secretari general de Presidència, Joaquim Nin, i el director general d'Atenció Ciutadana, Jordi Graells. Poden ser desenes, centenars, milers, els catalans ajusticiats per inhabilitació abans i després de l'1-O. Executats, en definitiva, perquè la inhabilitació per causes democràtiques aniquila als condemnats. Catalunya no necessita màrtirs per tenir raó, perquè seva és tota la llibertat. Se suposa que els represaliats assumiran amb honor seu sacrifici.

La Guàrdia Civil té un paper rellevant en aquest conflicte, encara sense sang i foc. Fa uns dies, sense cap excusa judicial, diversos agents verds van penetrar al Parlament i en dependències de la Generalitat per a requerir informació documental sobre els casos de presumpta corrupció de l'antiga CiU. Aquesta abrupta irrupció és d'una gravetat extrema i mostra fins a quin punt l'Estat estaria disposat a utilitzar qualsevol pretext per configurar una nova versió de Tejero, un altre 23-F, que enderroqués a terra als representants de la societat catalana.

Catalunya també té contra si la seva pròpia Cinquena Columna. La patronal ha fet causa amb l'Estat. També la divisió de les forces partidàries del dret a decidir afebleix la raó de l'1 d'octubre. La covardia ha provocat dimissions tàctiques. La majoria dels mitjans de comunicació infonen por al futur i denigren el procés. I molta gent es trenca, víctima de les seves vacil·lacions. Espanya és una màquina de disparar amenaces i ofenses contra funcionaris, empreses, pensionistes, treballadors, ciutadans. És una altra forma de terror. El bombardeig és insistent amb la desraó d'una legalitat que cal superar i vèncer. Espanya fa trampes i violenta la democràcia. No té cap legitimitat per picar a Catalunya.

La lliçó catalana és que l'estructura de l'Estat i l'entramat polític i jurídic que la sosté han caducat. Demostra que Espanya menteix bellacamente quan afirma que tot és possible en democràcia. I com Espanya no vol canviar, cal forçar la seva estreta i dubtosa legalitat. Amb la força de la política. La història està plena d'exemples de heroiques ruptures que van canviar i van millorar les nacions. Sigui el que sigui que hagi de passar, Catalunya ja ha guanyat aquesta guerra. Mai hi va haver més raó per a la sedició, gran virtut alliberadora.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS