On ha quedat el compromís de garantir treball digne a les contractes de l’Ajuntament?. Colau: de les promeses a la realitat . Les vagues del metro i busos, el tramvia per la Diagonal i l’escàndol de la T-Mobilitat . Desnonaments i política d’habitatge .La política social: els manters i la proposta de regulació de la prostitució . Buscant el pacte de govern amb el PSC i participant a les negociacions de Podemos amb el PSOE .

Ada Colau ha deixat de banda les promeses de transparència i de justícia social i s’ha convertit en patró, enfrontant-se als treballadors i treballadores i perpetuant l’estil de govern de les alcaldies del  PSC i de CiU.

Barcelona en Comú va assumir durant la campanya electoral el compromís de no renovar cap contracte municipal amb cap empresa que no garantís a la seva plantilla una jornada de 40 hores, dos dies de descans a la setmana i un salari digne.  Aquest era el contingut del “Pacte de les Escales” que Ada Colau va subscriure en nom de la candidatura amb els companys i companyes de les contractes de Movistar en vaga. És de domini públic que Movistar segueix sense complir les condicions mínimes de dignitat laboral amb els treballadors de les seves contractes i subcontractes, que pateixen jornades laborals maratonianes i sous que en molts casos són de 700–800 euros al mes.


Un altre cavall de batalla és el transport, amb les vagues dels treballadors i treballadores de Metro i Bus, així com amb temes tan importants com el projecte d’unir el Tramvia per la Diagonal i la T-Mobilitat. En el cas de Metro i Busos, el govern Colau no ha fet cap neteja de l’abultada llista de directius col·locats pel PSC (i també ICV) sinó que s’ha limitat a afegir-hi els seus. També ha perpetuat l’opacitat dels seus honoraris (incrementats un 14,27% en aquests quatre anys, mentre el personal de conveni tenia els sous congelats). I ha justificat l’augment de la subcontractació i de la precarietat laboral dels nous empleats/es en nom dels “imperatius legals”. Durant la vaga del metro, Ada Colau va arribar a fer xantatge als treballadors posant-los com a condició prèvia per a negociar la desconvocatòria de la vaga i va intentar en tot moment confrontar els vaguistes amb la ciutadania.

El govern d’Ada Colau també dóna suport al gran negoci privat del projecte T-Mobilitat, la base del qual és la cessió de la gestió del transport públic del país a un consorci (Soc Mobilitat) format per La Caixa, Indra, Moventis i Fujitsu. És un negoci enorme i rodó on, a canvi d’una inversió de 70 milions, tindran uns ingressos garantits de 17 milions anuals durant quinze anys.

L’habitatge havia de ser la joia de la corona del govern municipal de Barcelona en Comú, però s’ha convertit potser en la major decepció. En una carta pública dirigida a la seva antiga portaveu, la PAH ha mostrat la seva decepció per la tebiesa de la política municipal davant els bancs, li ha recordat que es continuen produint desnonaments (8,1 diaris) i que el problema de l’habitatge està molt lluny de quedar resolt. I li ha fet exigències ben precises, reclamant el desplegament d’una vegada per totes de la Llei d’emergència habitacional i contra la pobresa energètica aprovada pel Parlament l’estiu passat (Llei 24/2015).

Per últim, des del vessant social, també la política de Barcelona en Comú ha fet aigües davant els col·lectius especialment sensibles i vulnerables com els manters (venedors ambulants immigrants) i ara davant el problema de la prostitució. Quant als manters, s’han organitzat sindicalment (Sindicat Popular de venedors ambulants) davant les successives promeses trencades del Govern Colau: plans ocupacionals, regularitzacions…etc, que no s’han dut a terme. En lloc d’anar a les arrels del problema, el consistori de Colau s’ha posat de perfil mirant de guanyar temps en un joc de pilota endavant que no resol la delicada situació dels manters. No només això, sinó que permet que aquest col·lectiu sigui reprimit per la Guàrdia Urbana o deixa la feina bruta als Mossos per no tacar la seva imatge.

Subordinades a la “necessitat de governar per a tothom”, al respecte a lleis injustes i a les jerarquies institucionals i al temor reverencial a enfrontar-se als poderosos, aquests nou mesos de govern municipal de Barcelona en Comú han mostrat com les grans promeses electorals de canvi s’han quedat en paper mullat. Fins i tot en un tema en el que l’Ajuntament apareixia com a capdavanter, el dels refugiats i refugiades, el Consistori s’ha limitat a protestes verbals contra Rajoy quan la dramàtica situació del centenar de milers de dones, nens i homes als campaments i la política criminal de la UE exigeixen accions concretes de solidaritat i denúncia ben contundents.

Hem de tenir en compte també que tot això està vinculat a un projecte polític més ampli, el de Catalunya en Comú, associat estatalment a Podemos, amb qui ara mateix participen en les negociacions de govern amb Pedro Sánchez (PSOE). És un projecte que, com Podemos, assumeix les imposicions de la UE en nom d’una “refundació” impossible (no és estrany que s’hagin apuntat de seguida al “Pla B” de Varoufakis) i que subordina els canvis político-institucionals a la reforma de la Constitució, legalment impossible sense el vist-i-plau de la dreta espanyola. No és casual que la qüestió del referèndum català hagi estat recentment apartada de les negociacions entre Sánchez i Iglesias i s’hagi convertit en “un assumpte a resoldre entre Domènech (En Comú Podem) i Iceta (PSC)”.

El gran problema de Barcelona en Comú i d’En Comú Podem és que amb aquesta política esterilitzen els esforços de tanta gent lluitadora, canalitzant les reivindicacions populars per la via morta institucional. Just el contrari del que cal fer: utilitzar la institució al servei de les reivindicacions, per promoure la mobilització i l’autoorganització populars i, recolzats en un ampli moviment, enfrontar sense por les lleis injustes, les institucions superiors i els interessos dels poderosos.