dimecres, 10 de desembre de 2014

RAONS PER LES QUALS UNA UNITAT DE PARTITS ENTORN A UN PRINCIPAL BLOC, EN EL QUE EL SEU OBJECTIU SIGUI LA INDEPENDÈNCIA I SIGUI faborable AL PROCÉS INDEPENDENT; AMB ELS SEUS BLA, BLA, BLA COM ARGUMENTS DE PARTIT, PRIORITZANT EL LEMA; PARTIT INSCRIT AL BLOC DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.







1. Perquè les decisions democràtiques a Catalunya siguin respectades.

Catalunya té una voluntat d'auto-governar-que no li ve d'ahir: el catalanisme, majoritari i transversal a esquerra ia dreta, té dos segles d'història a l'esquena. L'última vegada que es va tractar d'aconseguir el famós "encaix" de l'autogovern català dins del marc de l'Estat autonòmic va ser amb el nou Estatut aprovat pel Parlament català el 2005, només per ser retallat primer en les Corts Espanyoles el 2006 i pel Tribunal Constitucional el 2010. Ara que una àmplia majoria de la societat catalana, independentista o no, aspira a la celebració d'una consulta democràtica sobre la independència, PP i PSOE (i UPyD) són unànimes en la seva resposta: "no." La qual cosa, paradoxalment, no ha fet sinó confirmar a cada vegada més gent precisament la convicció que està en l'arrel de l'auge de l'independentisme: que, dins de l'Estat espanyol, no hi ha manera que les decisions democràtiques de la ciutadania de Catalunya es respectin .

2. Per acabar amb un tracte econòmic injust.

Catalunya és un dels territoris econòmicament més desenvolupats de l'Estat espanyol. Sent així, és normal que contribueixi més que altres a la caixa comuna. El que no és just és el següent: Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat, produeix el 20% de la riquesa, paga el 24% dels impostos i rep el 10% de la despesa pública. La desproporció és evident, sobretot tenint en compte que una cosa és que Catalunya, globalment parlant, sigui una de les comunitats més potents a nivell econòmic, i una altra molt diferent que els seus habitants siguin "rics". Els catalans no estan menys necessitats de sanitat, educació o infraestructures que els ciutadans de qualsevol altra comunitat autònoma. D'altra banda, aquest tracte econòmic injust s'expressa també en l'obsessió per convertir Madrid en el centre econòmic que mai va ser, en detriment de Barcelona, ja sigui signant tractats en matèria de navegació aèria que perjudiquen deliberadament l'aeroport del Prat, o intentant posar en marxa un Corredor de mercaderies via Madrid en què ningú creu i que únicament obstaculitza al Corredor Mediterrani.

3. Per construir l'Estat del Benestar que necessitem.

La càrrega fiscal a Catalunya és semblant a la dels països més avançats d'Europa, mentre que és una de les regions d'Europa i la regió espanyola amb un estat del benestar menys desenvolupat (tenim el rècord de menys treballadors públics per ciutadà i per treballador ). Aquesta situació s'explica per tres raons, el dèficit fiscal, la competència per efectes de capitalitat que té Madrid (i que no correspon a una "maldat" espanyola: les capitals dels estats i la seva regió circumdant tenen beneficis econòmics i concentren més serveis públics només per ser-ho) i per què les institucions i indicadors econòmics segueixen indicadors espanyols i no catalans. Sent independents, si els catalans decidim seguir tenint una gran càrrega fiscal això redundarà en millors serveis públics a Catalunya, no com actualment en el que el finançament autonòmic està fortament deslligada de la càrrega fiscal que s'aplica a cada territori. Barcelona i el seu entorn tindrà els beneficis de capitalitat, i els indicadors socioeconòmics amb què es regulen sous, preus públics, o ajudes socials s'adaptaran a la realitat econòmica catalana.

4. Pel simple fet que així ho pugui voler una majoria de catalans.

La principal raó perquè una comunitat política es constitueixi com un estat independent és que els ciutadans que la formen es autoidentifiquen com a membres d'aquesta comunitat i vulguin constituir un estat. Més d'un 80% de catalans estem a favor del dret a decidir (i per tant considerem que la comunitat política que ha de decidir és la catalana); ergo, la primera condició ja es produeix. No sabem si una majoria de catalans volem la independència o no, però si expressem aquest desig de manera majoritària (per exemple, en una consulta) i el sostenim al llarg del temps, aquí estarà el principal motiu per a la independència de Catalunya. Insistim: el principal motiu per a la independència d'una comunitat política és el desig d'aquesta comunitat política per ser independents; els islandesos, els noruecs o els eslovacs només tenien aquest motiu i ni els danesos, ni els suecs ni els txecs van impedir o els van demanar més raons.

5. Per acabar amb els falsos debats identitaris.

Com en qualsevol altra societat moderna, oberta i culturalment diversa, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya habitualment debaten sobre la seva cultura, la seva identitat i el paper d'aquesta en el canviant món globalitzat en què vivim. Aquests debats es desenvolupen partint d'alguns punts de consens que poca gent discuteix: que Catalunya és una terra plurilingüe on el castellà té una presència majoritària i el català una funció cohesionadora i un estatus com a patrimoni comú; que el català ha estat històricament perseguit i / o marginat, i que això requereix d'una certa acció correctora per part del govern autonòmic; o que la llengua vehicular en l'ensenyament ha de ser el català.

Com és normal, hi ha veus (molt minoritàries) que legítimament discuteixen aquests consensos, i que tenen a la seva disposició tots els mecanismes d'una societat democràtica per expressar aquesta discrepància. El problema és que des de la premsa madrilenya i les institucions espanyoles s'amplifica la veu dels més exagerats d'entre els que discrepen, i s'insinua constantment l'existència d'una mena de "persecució del castellà" o una "discriminació dels castellanoparlants" que només existeix en la imaginació dels que la inventen. Els que escriuen això, un Pérez i un Rodríguez, castellanoparlants que van aprendre el català a l'escola i no el van començar a usar de debò fins que els va començar a sortir barba, donen fe. Així com de la ràbia que ens dóna la immensa majoria dels castellanoparlants que se'ns faci servir com argument en una discussió falsa sobre un problema que no tenim.

6. Per a garantir la continuïtat d'una societat oberta, plural i intercultural.

A Catalunya hem construït un model de convivència gairebé inèdit al món. Comptem amb un bilingüisme real (no territorial). En la nostra societat la majoria de la gent participa de dues identitats nacionals, i un percentatge molt alt d'immigració s'ha integrat en ella sense massa problemes. Som una de les regions d'Europa amb major pluralitat política (tenim el Parlament més multipartidista i menys bipartidista de tot l'estat espanyol), social, lingüista i cultural. En el nostre Estatut reconeixem fins i tot minories polítiques territorials i els seus instruments de govern com els de la Vall d'Aran. Hem aconseguit aquesta convivència mitjançant la integració i el pacte, mitjançant acords polítics i socials.

Els símbols del catalanisme són transversals, són acceptables per persones que se senten tan espanyoles com catalanes, estan integrats a esquerra i dreta de l'espectre polític i quallen en tots els sectors socials, mentre que els símbols de l'espanyolisme són avui dia excloents, atractius sol per a una part molt concreta de la població. Això fa que la nostra societat no sigui una societat confrontada entre "gent que només se sent espanyola i viu en castellà i gent que només se sent catalana i viu en català". Tota aquesta pluralitat social i política està en risc a causa dels moviments recentralitzadors, i sempre depèn de la voluntat d'un Tribunal Constitucional o d'un govern central en què els catalans tenim poc poder de decisió. L'única manera de garantir que les institucions espanyoles no puguin trencar aquesta capacitat convivencial i de pacte social és a través de la independència.

7. Per acabar amb la instrumentalització de la comunitat castellanoparlant i garantir un veritable plurilingüisme.

A Catalunya hi ha bilingüisme. Així ho indiquen tots els estudis al respecte. Els nens catalans surten de les escoles amb tan bon nivell de castellà com la resta de nens d'Espanya, i el català té uns nivells semblants de coneixement gràcies a la política d'immersió lingüística. Els que s'oposen a aquesta eina en nom del "bilingüisme" són, precisament, els que no volen ni ser bilingües ni que ho siguin els seus fills. Propostes com la de la futura llei Wert, o recents sentències del TC amenacen, per tant, l'únic model que garanteix el bilingüisme i evita la diglòssia (la segregació social i d'ús social dels idiomes, per exemple, tenir una llengua per tractar amb l'administració i un altre per conversar pel carrer).

Els castellanoparlants no tenim problemes d'ordre lingüístic a Catalunya. En canvi, des de fora de Catalunya se'ns intenta instrumentalitzar. Estem cansats que se'ns utilitzi com a eina per construir un model de societat i educació en el que nosaltres i els nostres fills no seríem bilingües sinó a la pràctica monolingües castellanoparlants.

8. Per facilitar la reforma d'Espanya i Catalunya.

Com qualsevol reforma política, la Transició va tenir coses bones i coses dolentes. No obstant això, el impàs polític i econòmic que vivim expressa una necessitat imperiosa de reforma del model d'Estat heretat de la Transició, reforma que es veu constantment bloquejada per les dretes espanyola i catalana, les quals freqüentment agiten les banderes nacionals com a eina per tapar els problemes socials. Aquesta apel·lació al patriotisme com a excusa per no canviar res no acabarà fins que "el problema català", que per a nosaltres els catalans és "el problema espanyol", no es resolgui; i, com hem pogut veure amb la recent reforma de l'Estatut, aquesta resolució no arribarà per la via d'un "encaix" de Catalunya a Espanya. Cal una consulta democràtica perquè els ciutadans de Catalunya decideixin, simplement, si volen o no romandre a Espanya. I en aquesta consulta, nosaltres votarem "sí", per aplanar el camí de la reforma tant d'Espanya com de Catalunya.

9. Perquè Espanya pugui crear un model territorial que s'adapti a la realitat de la majoria.

El model d'estat de les autonomies espanyol no es pot entendre sense el motor català i de la resta de comunitats històriques. Més enllà del model basc i navarrès amb el seu excepcionalitat fiscal, la resta de CCAA ha anat adaptant les seves competències i els seus Estatuts a l'impuls que han anat marcant els avenços descentralitzadors de Catalunya. S'ha construït un model d'estat de les autonomies basat en la pugna entre polítics catalans que pressionaven per aconseguir més competències i un govern espanyol que cedia però tenint el control final (per exemple, tenint el control fiscal), alhora que la resta de CCAA han intentat anar a la saga en cadascuna de les competències que s'hagin anat cedint a Catalunya.

Això ha generat un model que té nombrosos problemes, en el fons improvisat i que respon a dues lògiques totalment diferents: la de Catalunya que empeny cap a un estat federal i la de la resta de CCAA que busquen una descentralització administrativa i competencial, però sense anar més allà. Aquest model és dolent per a Catalunya però també per a les autonomies, genera incentius perversos, xarxes clientelars en els grans partits, pugnes de poder que no aporten valor. Espanya es mereix un model de descentralització que no estigui distorsionat per la relació Catalunya - Espanya. La independència de Catalunya és l'oportunitat per a Espanya i les seves regions de construir un model autonòmic que respongui millor a la realitat social i política espanyola.

10. Per tenir veu pròpia a Europa i al món.

Sovint, des de Madrid s'acusa a l'independentisme d'anar contra els vents de la història, contra la realitat d'un món globalitzat. La veritat, però, és que al final de la Segona Guerra Mundial hi havia poc més de 50 estats al món; al final de la Guerra Freda, aquest nombre havia augmentat en aproximadament un centenar i avui dia hi ha 194 estats al món. La globalització, doncs, no patirà cap revés pel fet que aparegui l'Estat nombre 195. En realitat, la progressiva desaparició de les fronteres econòmiques i la creació d'institucions internacionals fan cada vegada més eficients als Estats petits, capaços de combinar la obertura internacional proporcionada per la globalització, amb la proximitat cap als seus ciutadans i ciutadanes. Per així dir-ho, volem ser tan independents com ho són Dinamarca, Àustria o els Països Baixos. O com ho és Espanya, per cert.

11. Per reforçar l'Europa mediterrània i establir un pont amb la del nord.

Ni els retrocessos en drets socials, laborals i civils que s'impulsen des dels països de l'est d'Europa, ni les polítiques d'austeritat impulsades des dels països del centre d'Europa, tenen un contrapès suficient en els quatre països mediterranis de la UE. Espanya, Itàlia o Portugal necessiten més aliats. Atès que a la UE la veu que compte és la dels estats, amb independència de les seves dimensions i població, el tenir un Ministre d'economia de Catalunya en les reunions del Consell d'Europa pot ajudar els interessos dels ministres d'economia de Itàlia, Espanya, Grècia o Portugal. En aquest cas la divisió ens atorga més força a donar-nos una veu més en els òrgans de govern europeu.

D'altra banda, Catalunya, sent un país mediterrani, ha experimentat però, en carn pròpia, el que és aportar recursos a un Estat que sovint els ha malgastat, per exemple, en infraestructures tan mastodòntiques com innecessàries. Estem, doncs, preparats per entendre les inquietuds que al centre i al nord d'Europa generen els problemes estructurals de les economies del sud. Podem exercir, per tant, de pont entre "les dues Europes", més necessitades que mai de diàleg.

12. Perquè per a Espanya i Catalunya no hi ha alternativa a fer-se grans.

Com hem anat dient abans, la recent reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el debat visceral que es va generar al seu voltant (més a Espanya que a Catalunya, d'altra banda), i les successives retallades que ha estat objecte constitueixen l'enèsim exemple que el "encaix" de Catalunya a Espanya és una quimera. No és una qüestió de mala fe per part de ningú, sinó que a banda i banda de l'Ebre tenim maneres fonamentalment incompatibles d'entendre conceptes com "nació" o "Estat". A aquest costat de l'Ebre, la majoria hem aspirat històricament a que Espanya s'assemblés, diguem, a Suïssa; mentre que a l'altre costat de l'Ebre el model preferit ha estat França. Va sent hora que tots plegats madurem i entenguem que l'altre té dret a ser com és, i que cap dels dos té dret a exigir que sigui l'altre el que canviï. Va sent hora que deixem de ser mals companys de pis i passem a ser bons veïns....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS