La setmana passada es va presentar els resultats de l’enquesta de sobre l’hipotètic resultat de la consulta amb la doble pregunta. Destaca la diferència de suport a la independència de Catalunya (Sí, sí) entre homes i dones. Les dones hi votarien a favor en un percentatge significativament menor que els homes: un 7,9% menys.
La diferència es pot analitzar en el context de les diferències documentades en altres àmbits entre les prioritats polítiques d’homes i dones.
- Les dones solen preferir un govern que intervingui de forma decidida en la societat.
- Desconfien més que els homes del capitalisme.
- Prefereixen una regulació forta.
- Les polítiques socials són una prioritat, en especial la protecció de la infància i de les mares solteres.
- Donen més importància a la igualtat laboral entre homes i dones i a les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar.
- També solen tenir una preocupació especial per l’educació.
Petits detalls posen de manifest aquestes diferències. Per exemple, la sectorial d’economia de Catalunya Més, està formada majoritàriament per homes. La sectorial d’educació, per dones.
S’ha vist, almenys en d’altres països, que les dones solen tenir idees polítiques més estables que els homes. Els homes canvien més fàcilment el vot que les dones. Un dels casos més coneguts és la preferència per republicans o demòcrates als Estats Units. La majoria d’indecisos són homes, no dones.
La campanya en favor de la independència de Catalunya s’ha fet bàsicament des de dos eixos; l’economia, fent èmfasi en la major disponibilitat de recursos d’un estat independent, i el menyspreu polític de l’Estat espanyol envers Catalunya. Cap dels dos es concreta en mesures específiques i està allunyat de les preocupacions principals de les dones. Com a molt sentim la cantarella: “aquesta retallada s’hagués evitat si Catalunya gestionés els seus impostos”, però no un programa polític ben desenvolupat.
La necessitat de la independència podria sorgir del plantejament d’un programa polític que doni resposta a les necessitats dels catalans en tots els àmbits, que sigui volgut majoritàriament per la població, i que resulti inviable d’executar per la oposició de l’Estat espanyol. Aquest programa, a més a més, hauria de fer referència a les principals preocupacions de les dones. Proposar la independència sense un programa associat és posar el carro davant dels bous. L’escepticisme de les dones està plenament justificat, per la falta de resposta de l’independentisme a les seves preocupacions. Si considerem a més que l’independentisme és una opció relativament nova que no forma part de les creences polítiques establertes i per tant s’enfronten una certa resistència al canvi, els resultats de l’enquesta són comprensibles.
El que resultaria preocupant seria que la falta de suport de les dones a la independència es traduís també en una menor participació de les dones en la política degut al context de partits majoritàriament independentistes. En aquest cas se’n ressentiria la qualitat de les institucions democràtiques, ja que la major participació de les dones en política va associada a la disminució de la corrupció.
Cal un reenfocament en els plantejaments polítics, entenent la independència com una eina més per donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Cal especificar clarament quines polítiques volem dur a terme. En el context d’aquestes polítiques cal definir en quin moment i per a què és necessària la independència. No es pot presentar la independència com una vareta màgica que solucionarà d’un cop tots els problemes de Catalunya.
Catalunya, com el conjunt d’Espanya, s’enfronta a un problema de sostenibilitat del sistema de pensions i de l’estat del benestar a llarg termini degut a la baixa natalitat. La solució d’aquest problema pot passar per una combinació d’augment de la natalitat, millors polítiques d’immigració i augment de la productivitat dels treballadors.
Les polítiques que poden ajudar a augmentar la natalitat, com ara garantir una plaça d’escola bressol pública i gratuïta per a tots els nens, són també les que faciliten la conciliació de la vida laboral i familiar, i a més a més ajuden a augmentar la participació de les dones en el mercat de treball, ambdós factors positius per a la sostenibilitat de les pensions i l’estat del benestar.
La productivitat dels treballadors depèn de la seva formació. La formació es pot millorar implementant polítiques en educació que tendeixin a garantir l’excel·lència i la bona integració dels alumnes en el mercat de treball. Aquestes polítiques es poden basar en la incorporació en el sistema educatiu de les millors pràctiques internacionals, que no necessàriament impliquen major despesa.
En resum, les preocupacions principals de les dones són les claus per a la sostenibilitat de l’estat del benestar, no es tracta de preferències particulars, si no dels aspectes clau que determinaran el futur de tots. Si a més a més, en adreçar-los aconseguim la paritat en tots els àmbits de l’empresa i el govern, això facilitarà la consecució d’una societat més justa i un entorn institucional menys corrupte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS