dissabte, 23 de març del 2013

Montoro i el govern de Rajoy cedeixen, davant l'independentisme .



Existeix un proverbi anglès del següent tenor: “El fanfarró mata a un lleó absent, però s'espanta d'un ratolí present”. No sé si els espanyols estem fets de diferent material dels habitants d'altres països ni si som més fàcils de portar a l'hort però, en tot cas, la qual cosa sí és cert és que tenim una gran propensió per deixar-nos arrossegar per la bones paraules, permetre que ens convencin els qui ens prometen respectar els nostres convenciments i llibertats i *claudicar davant aquells que saben tocar-nos la fibra sensible de les nostres debilitats més íntimes. I em refereixo a això perquè, quan en les passades eleccions alguns de nosaltres, bastants per cert, votem pel senyor Rajoy i el PP, estàvem convençuts que, en aquesta nació, hi havia moltes coses que redreçar, començant pel tema econòmic, financer i social i passant per les qüestions ètiques i morals sense oblidar-nos de la necessitat de tallar d'arrel totes aquelles *ínfulas separatistes, que tant dany estaven fent a la nostra pàtria i tant danyaven la credibilitat i la imatge d'Espanya a l'estranger. Pensem, equivocadament, que el PP seria capaç de fer-ho.

Per desgràcia, aquelles il·lusions no s'han complert. En part, perquè l'herència dels anteriors governs del senyor Rodríguez Zapatero va ser catastròfica i, en part, perquè el PP va demostrar, en la seva campanya electoral, tenir un desconeixement de la situació real d'Espanya que ho va portar a fer promeses que li han estat impossibles de complir, oferir canvis que després no s'ha atrevit a realitzar i fer ofertes de regeneració moral i ètica que, anàs per temor de les reaccions d'aquells que sortirien perjudicats amb elles o per estar tan absorbits pels problemes més apressants ( els econòmics i financers); que han estat deixades en un segon terme sense que, després de més d'un any d'ocupar el poder, portin traces de tornar a adquirir el protagonisme que els votants els donàvem en emetre el nostre vot. La veritat és que, el tema de l'avortament, amb més de 100.000 assassinats de fetus a l'any, només al nostre país o el tema dels matrimonis gais i l'adopció de nens per aquest tipus de “famílies”; segueixen donant-se amb tanta o major intensitat que quan, els socialistes ( els seus més *acérrimos defensors) ostentaven el poder; davant la passivitat de l'adreça del PP que, pel que sembla, està oblidant els principis en els quals es basa l'existència d'aquesta formació i el respecte que els deu als simpatitzants que ho van votar.

Però, sobre tots aquests temes hi ha un, especialment sagnant, que sembla que, a tenor del que està succeint aquests dies, no va a camí de solucionar-se en el sentit que se'ns va prometre. Al contrari, si ja el senyor Rajoy s'ha vingut mostrant excessivament “prudent”; sospitosament pacient i perillosament indulgent, amb el separatisme català; concedint-li massa espai en el qual desembolicar-se i quan els precedents dels últims governs de la Generalitat han vingut demostrant que són capaços d'incomplir els sentències dels tribunals, menysprear les advertiment de l'Estat i mantenir una actitud desafiadora, exigent, d'enfrontament i de menyspreu per la pròpia Constitució espanyola o, quan ha estat el propi president de la Generalitat qui ha llançat als quatre vents, sense el menor rubor, la seva intenció d'aconseguir la independència de Catalunya, exigint el “dret a decidir”; tot això sense que cap institució de l'Estat, a part d'algunes declaracions descafeïnades, hagi donat mostres de voler acabar, d'una vegada, amb aquesta evident rebel·lió en contra de la unitat d'Espanya i dels preceptes constitucionals; és lògic que arribem a la conclusió que, l'anomenat “problema català”, se li ha ennuegat a l'Executiu, que camina *errante, improvisant i cedint, sense que s'atreveixi a enfrontar amb claredat i energia al moll de la qüestió, utilitzant els mecanismes recollits en la nostra Carta Magna. I així és com van a resoldre tan espinosa qüestió, buscant fer-se perdonar el ser els garants d'una Espanya unida?
I aquí tenim a el “justicier” senyor Montoro, a l'amenaçador ministre d'Hisenda que ha enarborat el *alfanje de la lluita contra el frau; que ens està fregint a impostos i que, en el seu moment, va dir que “totes les autonomies anaven a passar per la pedra” i que no hi hauria privilegis per cap d'elles si no complien amb l'objectiu de dèficit que se'ls va marcar; en aquest cas, el Govern intervindria per imposar les seves pròpies condicions i obligar a les infractores a rectificar pels errors comesos. Quan, entre unes altres, Catalunya i València, cadascuna per diferents motius, han incomplit amb el control del dèficit i tots esperàvem una actitud de fermesa del senyor Montoro, que exigís al govern català que deixés de dilapidar diners subvencionant “ambaixades”, balafiant centenars de milers d'euros en ajudes a els qui escrivissin en català, fessin pel·lícules en català o als teatres que representessin obres catalanes o en català encara que no fossin rendibles o mantenint diverses TV insostenibles només perquè transmeten en català; resulta que ens deixa amb la boca oberta parlant que les “penalitzacions” previstes en la Llei d'Estabilitat Financera ja no penalitzen automàticament, com preveu el text legal, sinó que “aquesta previsió legal és *matizable”. És així com pensen frenar l'independentisme català?

De nou la por a enfrontar-se als nacionalismes; la *pusilanimidad d'els qui temen equivocar-se fent complir les lleis; la vella *renuencia a actuar amb fermesa, malgrat estar en immillorables condicions per fer-ho, recolzats per una *sustanciosa majoria, en ambdues càmeres. Una vegada més es desaprofita l'ocasió de donar-los una lliçó a aquestes comunitats *levantiscas, desafiadores, que no només amenacen amb separar-se d'Espanya sinó, en el súmmum de la *desvergüenza, segueixen dient que no van a renunciar al dret a escindir-se de la nació espanyola mentre, d'altra banda, es lamenten de ser maltractats per no rebre les ajudes que ells diuen que se'ls deuen.

Vergonyós, senyor Montoro i tots aquells del Govern que consenteixen o recolzen aquesta nova rendició de l'Estat davant les amenaces nacionalista! Desengany després de desengany, els que ens considerem espanyols, anem perdent l'esperança que, el problema català, aquell que el príncep Felipe va dir que no existia, sigui resolt d'una vegada per mitjà dels mecanismes previstos en la nostra Constitució; quan observem com, aquells que ens van prometre lluitar contra els quals volien dividir la nació, en lloc d'això es dediquen a *pastelear i a fer noves concessions, permetent que, els separatistes, segueixin insistint en les seves pretensions d'independència mentre reben milions d'euros a càrrec del Tresor de la nació. Quin sentit té ajudar-los a sortir de les seves dificultats econòmiques si, al cap i a la fi, no va a servir perquè renunciïn a les seves aspiracions independentistes?

No sé com, des de Madrid, des del PP o des del govern del senyor Rajoy, contemplen el que està succeint a Catalunya, però els que vivim aquí, els que cada dia premem l'opinió dels nostres veïns i els que escoltem, llegim i palpem l'ambient del poble català, estem convençuts que la política d'evitar la confrontació, el pensament que, cedint, es va a evitar enfrontar-se al problema del catalanisme excloent; no estan ben informats i van errats. Pot ser que, quan es trobin en l'atzucac en el qual, innocentment, s'estan ficant, acabin per adonar-se del greu error que cometen. El que pot ocórrer és que, quan vulguin rectificar sigui massa tarda. Aquesta és la percepció que tenim, senyors, de la veritable situació de Catalunya i de la imprudència del Govern, al no valorar-la adequadament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS