Cal que sapiguem argumentar. No podem
ignorar ni menystenir les objeccions que es
presenten contra el nostre projecte
independentista. No serà pel fet d’obtenir
el beneplàcit dels prèviament convençuts
que avançarem. Ens hem de dirigir als no
convençuts, que són majoria. Hem de saber
escoltar i encarar les seves objeccions, que
en moltíssims casos són de bona fe i sovint
palesen tan sols unamanipulada ingenuïtat.
N’hi ha de totamena, d’objeccions, i és obvi
que reflecteixen posicions que van des de
l’espanyolisme al catalanisme, des de
postulats ideològics a plantejaments pràctics.
Per rebatre-les adequadament –que no té
per què ser sempre fàcil ni possible; al cap
i la fi, una objecció no desqualifica un
projecte– cal prendre una posició flexible
que ens acosti a la manera de raonar del
nostre interlocutor. És així com podrem fer
entendre els nostres arguments i
aconseguirem que deixin de ser únicament
nostres. Tractaré d’exposar les objeccions
més comunes.
LA INSOLIDARITAT
Que freqüent que és sentir a dir que el
nacionalisme català és insolidari, que els
nacionalismes són insolidaris. La insolidaritat
dels catalans amb la «resta»
d’Espanya, vet aquí un dels problemes del
projecte de l’«España común». Ens volen
transformar el binomi de dependència–
independència amb el de solidaritat–
insolidaritat. Això és una estafa. Es pretén
que les nostres aspiracions de llibertat i
sobirania quedin moralment debilitades.
Som titllats d’egoistes, de mesquins, i alguns
dels nostres conciutadans acusen el cop: els
fa vergonya que hom pugui pensar d’ells
que són nacionalistes. Però, ¿heu vist de
quina solidaritat ens parlen?, ¿creieu que
s’estan referint a un valor humanista i
universal? No siguem ingenus. Volen de
nosaltres això que ells en diuen solidaritat
perquè han decidit que som una part del seu
tot, i això genera obligacions, és clar. ¿Per
què se senten autoritzats a exigir-nos
«solidaritat» a nosaltres i no als portuguesos,
posem per exemple? Doncs perquè els
portuguesos són, en paraules de Joan
Francesc Mira, a l’altra banda de la ratlla.
Els portuguesos no són del seu Estat; mentre
que nosaltres sí. Tornant a Joan Francesc
Mira, perquè «la frontera de l’Estat marca
per a ells l’àmbit d’identitat suprema, perquè
consideren el nostre territori part del seu
territori, la nostra identitat part de la seva
identitat, perquè no poden entendre que
puguem ser una altra cosa no inclosa ni
subordinada». Ho torno a dir, la «solidaritat»
que ens imposen no té cap fonament en
valors morals universals, és senzillament la
conseqüència d’haver-nos fet, si us plau per
força, part del seu tot.
No hem acabat, però. Caldria també saber
quina és la solidaritat que té amb nosaltres
l’Estat espanyol. Pel que fa a l’aspecte econòmic,
la ponència que presentà Jaume Amengual
a la Primera Convenció per la Independència
és prou eloqüent: calcula en més d’un
bilió de pessetes la diferència entre la nostra
aportació als ingressos espanyols i el que
després ens reverteix. Estem sostenint un
Estat que, per poc que badem, continuarà
maldant per esclafar-nos. Un Estat que
decideix el que «ens convé», ja sigui el
progressiu arraconament de la Borsa de
Canvi, o la qualificació dels nostres
aeroports, o el control de la nostra xarxa de
El diàleg
telecomunicacions, o els impediments a una
política televisiva d’àmbit nacional. El
control de l’ordre públic tot rifant-se de les
minses atribucions de la nostra policia. Un
Ministerio de Cultura que s’introdueix a Catalunya
-on no té, legalment, competènciesa
base d’una política que pot qualificar-se
de pur dumping i continua exhibint a fora
de l’Estat l’eterna imatge de l’Espanya
unitària. Un aparell judicial que va teixint
una jurisprudència paranoica segons la qual
l’oficialitat d’una llengua no comporta cap
obligació respecte al seu coneixement. Un
extens funcionariat –no cal que n’esmentem
elsMinisteris– que exerceix d’ocupant a casa
nostra. I encara pretenen exigir-nos
solidaritat!
ignorar ni menystenir les objeccions que es
presenten contra el nostre projecte
independentista. No serà pel fet d’obtenir
el beneplàcit dels prèviament convençuts
que avançarem. Ens hem de dirigir als no
convençuts, que són majoria. Hem de saber
escoltar i encarar les seves objeccions, que
en moltíssims casos són de bona fe i sovint
palesen tan sols unamanipulada ingenuïtat.
N’hi ha de totamena, d’objeccions, i és obvi
que reflecteixen posicions que van des de
l’espanyolisme al catalanisme, des de
postulats ideològics a plantejaments pràctics.
Per rebatre-les adequadament –que no té
per què ser sempre fàcil ni possible; al cap
i la fi, una objecció no desqualifica un
projecte– cal prendre una posició flexible
que ens acosti a la manera de raonar del
nostre interlocutor. És així com podrem fer
entendre els nostres arguments i
aconseguirem que deixin de ser únicament
nostres. Tractaré d’exposar les objeccions
més comunes.
LA INSOLIDARITAT
Que freqüent que és sentir a dir que el
nacionalisme català és insolidari, que els
nacionalismes són insolidaris. La insolidaritat
dels catalans amb la «resta»
d’Espanya, vet aquí un dels problemes del
projecte de l’«España común». Ens volen
transformar el binomi de dependència–
independència amb el de solidaritat–
insolidaritat. Això és una estafa. Es pretén
que les nostres aspiracions de llibertat i
sobirania quedin moralment debilitades.
Som titllats d’egoistes, de mesquins, i alguns
dels nostres conciutadans acusen el cop: els
fa vergonya que hom pugui pensar d’ells
que són nacionalistes. Però, ¿heu vist de
quina solidaritat ens parlen?, ¿creieu que
s’estan referint a un valor humanista i
universal? No siguem ingenus. Volen de
nosaltres això que ells en diuen solidaritat
perquè han decidit que som una part del seu
tot, i això genera obligacions, és clar. ¿Per
què se senten autoritzats a exigir-nos
«solidaritat» a nosaltres i no als portuguesos,
posem per exemple? Doncs perquè els
portuguesos són, en paraules de Joan
Francesc Mira, a l’altra banda de la ratlla.
Els portuguesos no són del seu Estat; mentre
que nosaltres sí. Tornant a Joan Francesc
Mira, perquè «la frontera de l’Estat marca
per a ells l’àmbit d’identitat suprema, perquè
consideren el nostre territori part del seu
territori, la nostra identitat part de la seva
identitat, perquè no poden entendre que
puguem ser una altra cosa no inclosa ni
subordinada». Ho torno a dir, la «solidaritat»
que ens imposen no té cap fonament en
valors morals universals, és senzillament la
conseqüència d’haver-nos fet, si us plau per
força, part del seu tot.
No hem acabat, però. Caldria també saber
quina és la solidaritat que té amb nosaltres
l’Estat espanyol. Pel que fa a l’aspecte econòmic,
la ponència que presentà Jaume Amengual
a la Primera Convenció per la Independència
és prou eloqüent: calcula en més d’un
bilió de pessetes la diferència entre la nostra
aportació als ingressos espanyols i el que
després ens reverteix. Estem sostenint un
Estat que, per poc que badem, continuarà
maldant per esclafar-nos. Un Estat que
decideix el que «ens convé», ja sigui el
progressiu arraconament de la Borsa de
Canvi, o la qualificació dels nostres
aeroports, o el control de la nostra xarxa de
El diàleg
telecomunicacions, o els impediments a una
política televisiva d’àmbit nacional. El
control de l’ordre públic tot rifant-se de les
minses atribucions de la nostra policia. Un
Ministerio de Cultura que s’introdueix a Catalunya
-on no té, legalment, competènciesa
base d’una política que pot qualificar-se
de pur dumping i continua exhibint a fora
de l’Estat l’eterna imatge de l’Espanya
unitària. Un aparell judicial que va teixint
una jurisprudència paranoica segons la qual
l’oficialitat d’una llengua no comporta cap
obligació respecte al seu coneixement. Un
extens funcionariat –no cal que n’esmentem
elsMinisteris– que exerceix d’ocupant a casa
nostra. I encara pretenen exigir-nos
solidaritat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS