dissabte, 19 de maig de 2012

La malaltissa i perillosa relació de Joan Carles i la seva família amb les armes.



Hauria de sorprendre'ns que el Cap d'Estat es gasti centenars de milers d'euros de l'erari públic en una cacera privada pel centre d'Àfrica quan el nostre país sofreix els més dràstiques retallades de la democràcia en educació, sanitat i la resta de serveis bàsics, però no ho fa perquè La seva Majestat sempre ha demostrat el més absolut desinterès pel benestar dels seus “súbdits” i precisament les èpoques de crisis econòmiques són sempre les que més beneficis han proporcionat als seus foscos negocis, com els tripijocs petrolífers amb els seus “germans” sultans de la democràtica Aràbia Saudita.(2)

Hauria de sorprendre'ns que aquest sigui la destinació d'un pressupost de la Casa Real que només ha descendit un 2% als pressupostos de 2012 mentre que educació o sanitat ho han fet en més d'un 20% i altres partides socials l'hagin fet en més d'un 40% o directament hagin desaparegut, però no ho fa perquè considerem absolutament superflus i innecessaris cadascun dels més de vuit milions d'euros destinats en 2012 (3) (a més de la resta de despesa en viatges oficials, seguretat,etc que no s'inclouen en dita muntant) i més ens molestaria (encara que tampoc ens sorprendria) que la despesa anés sufragat per algun “desinteressat” magnat de les finances a canvi de el “paper mediador” al que tan aficionat és El seu *Alteza.(4)

Hauria de sorprendre'ns que quedi impune l'accident d'un nen de tretze anys amb una arma que no té permís per usar i que li ha proporcionat el seu pare, però no ho fa perquè estem acostumats a la total impunitat dels membres de la família Real, fins i tot els que ja no pertanyen a ella però poden esquitxar-los amb les seves il·legalitats.(5)

Hauria de sorprendre'ns que tots dos siguin atesos en hospitals privats en ple procés de desmantellament i privatització de la sanitat pública amb l'excusa de la crisi (aquesta que no afecta a les cares i poc *ejemplarizantes aficions del nostre trempat Cap d'Estat), però van deixar de sorprendre'ns aquestes coses després de la decisió de D.Felipe i Dª.Letizia d'enviar després del part dels seus fills el cordó umbilical de la Infanta Leonor a una d'aquestes empreses privades que estafen als ciutadans amb bancs privats de cordó sense cap utilitat en lloc de fer una donació a un banc públic que és on únicament pot tenir alguna utilitat.(6)

Hauria de *sorprendernosque una àvia defineixi com a “coses de nens” l'accident del seu nét de tretze anys disparant un arma per la qual no té permís d'ús(7), però no ho fa ja que possiblement ho consideri una tradició familiar i no pugui entendre que els plebeus no tenim aquestes nobles tradicions.

Tot l'anterior ens indigna però no ens sorprèn, perquè poques coses de la Casa Real poden ja sorprendre'ns. No obstant això sí ens resulta, si no sorprenent, sí *desconcertante la malaltissa afició dels membres de la família real espanyola per les armes després de la tràgica mort per “accident” de l'infant Alfonso a les mans del seu germà major Juan Carlos. I, ara sí, ens indigna i sorprèn per igual el desconeixement i la falta de memòria de la majoria dels “súbdits” d'aquest país per aspectes tan importants de la biografia del seu sobirà.

Des de la Llei de Successió de 1947 fins a la final designació en 1969 de D. Juan Carlos com a Príncep hereu per lliure designació del dictador, van ser varis els candidats que aspiraven a arrabassar-li el càrrec a D. Juan.(8) Des de 1954 es trobaven a Espanya cursant estudis amb permís de Franco tant Juan Carlos com els seus cosins Alfonso i Gonzalo.

Un dijous sant de 1956, 29 de març, a dos quarts de nou de la tarda, en la residència dels Comtes de Barcelona a Estoril, Juan Carlos li volava literalment els *sesos al seu germà de 14 anys. L'homicida tenia en aquesta data 18 anys i portava dos anys de formació en l'Acadèmia Militar de Saragossa on se li havia format en l'ús de les armes. El seu mentor, Francisco Franco li havia regalat una pistola reglamentària del calibre 22 (9). Aquesta tarda plujosa a la seva mare, María de les Mercès, va tenir la gran ocurrència de deixar-los la pistola regalo del dictador “perquè deixessin de discutir”(10).

Encara que la bala va entrar netament per una de les fosses nasals del menor, no ens sorprèn que la nota oficial de l'Ambaixada d'Espanya a Lisboa atribuís a un accident del menor l'infortunat succés: “«Mentre el seu *Alteza l'Infant Alfonso netejava un revòlver aquella nit amb el seu germà, es va disparar un tir que li va aconseguir el front i li va matar en pocs minuts.” També el comunicat oficial de la Casa Real en l'accident de *Froilán informava que es trobava realitzant pràctiques de tir, mentre que a la seva àvia “se li va escapar” davant la premsa que “estaven de caça”.

No ens sorprèn que tant la dictadura de Franco com la del portuguès Salazar silenciessin completament tal esdeveniment, almenys en menor mesurada que la política de *ocultamiento que es manté en aquesta “democràcia” madura que ens expliquen que tenim. No ens sorprèn que a Don Joan, Conde Barcelona i llavors encara, encara que en l'exili, número u en la línia successòria de la monarquia espanyola, li costés poc fer-li jurar al seu fill que va anar un accident, doncs després hem vist la facilitat de D. Juan Carlos a realitzar altres juraments solemnes com el de “total identificació i lleialtat als Principis del Moviment” davant les Corts i davant el Consell de la Vella Guàrdia.(11)

Però com és possible que 56 anys *despues d'aquell tràgic “accident” i 36 anys després de la fi de la dictadura franquista segueixi sense dilucidar-se i gairebé sense conèixer-se aquell esdeveniment?

n el seu moment només Don Jaime de Borbó, germà de Juan de Borbó i oncle de Juan Carlos i Alfonso, va exigir, en la seva qualitat de cap de la Casa de Borbó, que s'obrís una investigació sobre aquest tema per depurar la responsabilitat del príncep Juan Carlos, en considerar que tal succés podia afectar a la línia successòria, que no va arribar a cap conclusió. No fa falta buscar suposades relacions entre aquest accident i altres foscos accidents en la successió monàrquica com les morts en accident de trànsit de dos dels germans majors de Don Joan, Conde de Barcelona, l'assassinat del mateix Don Jaime per la seva dona *alcoholizada o l'accident d'esquí en el qual va morir el fill d'aquest, D. Alfonso de Borbó, gendre de Franco i el més directe contendent de Juan Carlos, o l'accident de trànsit en el qual aquest va salvar la vida però va morir el seu fill major Francisco d'Assís. No és necessari creure en sinistres relacions mentre tràgic “accident” per sorprendre's del seu desconeixement general per a una població que coneix al mínim detall d'anònims *personajillos que saturen els interessos catòdics en aquesta Espanya que diuen els mitjans que “se sent monàrquica”. I no deixa de ser preocupant després d'aquell fatal “accidenti” la malaltissa afició de D. Juan *carlos i la resta de la seva família a jugar amb armes i que segueixin considerant certs i com a “coses normals de nens”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS