dijous, 5 d’abril de 2012

ALMOGÀVERS, LA COMPANYIA CATALANA



Eren d’elevada estatura, ben proporcionats els membres, àgils i curtits a la fatiga. Ferotge el posat, regirada la cabellera. Els músculs semblaven d’acer. Una xarxa de ferro els cobria el cap i els baixava el tors a tall de sayo. Una corretja penjada de l’espatlla sostenia la seva espasa. Coneixien totes les aspreses dels camins i totes les inclemències de les estacions. S’havien fet en la guerra secular contra l’Islam i res no refrenava la seva ànsia d’aventures i de domini. Es cridaven almogàvers. ” Així descriu el catedràtic Luis Ortiz Muñoz aquesta intrèpida milícia al servei de la gran Corona d’Aragó. Sorgits en les guerres de la reconquesta AL segle XIII, poc se coneix el seu origen. La paraula “almogàver”, encara que d’etimologia poc clara sembla provenir de l’àrab podent significar “el que fa incursions a terra enemiga”, tal com apareix al diccionari de la RAL, i sobre els seus membres, tot sembla indicar que es tractava d’una tropa heterogènia en la qual va confluir gent pirinenca, nous pobladors de frontera de les zones serranes de les de nou terres conquerides valencianes, habitants de les muntanyes aragoneses, guerrers de la profunda Catalunya o els coneguts golfines a qui Bernat Desclot descriu com|com a guerrillers muladíes de Sierra Morena dirigits per un descendent de la noblesa visigoda. Eren els soldats més braus i temibles de la seva època. Reclutats des de molt joves, gairebé nens, i endurits en una vida sotmesa a múltiples privacions. No portaven escut ni darga. El seu lema era vèncer o morir, i el seu crit de guerra “Desperta Ferro”.
Els segles XIII i XIV van ser el seu moment. Els finals de la reconquesta catalano-aragonesa i la perduda de Muret, al costat de l’enfrontament entre gibelinos i güelfs, van fer girar l’ànsia conqueridora d’aquells europeus que van crear la Corona d’Aragó cap a la Mediterrania. Adobats en la lluita contra l’Islam sofreixen a partir de la segona meitat del segle XIII una importànt evolució numèrica, convertint-se en un dels més importants i temibles cossos de combat de la Corona d’Aragó formant-se d’aquesta manera l’anomenada Companyia Catalana. Els seus membres que difícilment no se sotmetien a disciplina o llei que no fos la pròpia, únicament obeïen i respectaven els seus propis líders.
Aquests temibles, i en part, desconeguts guerrers, fidels a un codi d’honor que els lligava amb els monarques catalano-aragonesos i amb els descendents de l’Emperador Federico, seran els protagonistes de la gran epopeia de la conquesta de la Mediterrània. Perquè va ser precisament la conquesta de la Mediterrània i l’extensió de les possessions de la Corona d’Aragó, des de la península ibèrica fins a Atenes i Neopatria la gesta per la que seran principalment reconeguts per la història aquests combatents sense igual, empresa que faria afirmar Ramón Muntaner que “cap peix al mediterrani no s’atrevís a sortir a la superfície sense portar sobre el seu llom la bandera catalana”.
L’epopeia almogávar s’inicia a l’illa de Sicilia, emmarcant-se els seus orígens en la confrontació entre Papat i Imperi. Es trobaven els almogávares combatent el moro en terres de Tunísia a les ordres de Pere III, quan es va produir una seriosa rebel·lió a Sicilia, governada llavors pel güelf Carlos de Anjou, que havia desposseït d’aquesta possessió a Manfredo i Corradino, legítims Hohenstauffen. Aquesta revolta coneguda com a vigílies sicilianes, es va produir contra els ocupants francesos de l’illa i va suposar la intervenció esperada de Pere d’Aragó, considerat successor legítim dels Stauffen pel seu matrimoni amb Constanza. Malgrat de l’oposició de França i sobretot del Papat, que va arribar fins i tot a excomunicar el monarca aragonès i a tot el que li deixés ajuda en 1282, els almogávares , van anar desembarcats per les naus al comandament de Roger de Lluria conquerint després de la presa de Malta i Nàpols tota l’illa siciliana sense trobar pràcticament cap resistència al seu pas. Aquesta derrota i la mort de Carles de Anjou van suposar l’inici d’una croada papal contra la Corona d’Aragó , en la qual una vegada més l’acció dels almogávares al comandament de Roger de Lluria no sol van frenar la temptativa d’invasió de Catalunya per les tropes papals sinó que van arribar a penetrar en territori francès i combatent a Itàlia contra francesos i güelfs arribant a capturar 5.000 homes i 48 galeres afectes a les tropes del Papat i el seu aliat francès.
Amb el tractat d’Agnani, en 1295, el nou monarca aragonès Jaume II cedeix Sicilia al Papat per recuperar Mallorca, prerrogativa a què es van oposar els sicilians que van lliurar el tron de l’illa al germà del rei, Frederic d’Aragó i Stauffen, conegut com l’Almogáver, que aviat es convertirà en rei de l’illa comptant sempre amb el suport dels seus fidels guerrers de la Companyia Catalana quedant Sicilia com un petit focus gibeli d’oposició al Papat, enfrontada fins i tot a la Corona d’Aragó, nova aliada del Papa. I en aquestes circumstàncies, un expert marí alemany de fosc passat, fill d’un oficial de l’Emperador Frederic II, veterà de les Croades i procedent de l’Ordre del Temple, de nom Roger de Flor apareix en escena, convertint-se en virtut de les seves gestes en el principal cabdill almogávar. Amb els seus almogávares, una vegada heretats a Sicilia, van partir cap a Bizanci, on l’Emperador Andrónico Paleologo II havia contractat els seus serveis per fer front a l’amenaça turca.
Els resultats de la intervenció dels almogávares no es van fer esperar. Van derrotar els genovesos que tutelaven l’emperador bizantí, conquerint les ciutats de Filadelfia, Magnèsia i Éfeso, mentre derrotaven gairebé completament els turcs malgrat la seva inferioritat numèrica. L’Emperador agraït per aquests serveis va concedir a Roger de Flor el títol de manduc i li va donar la mà de la seva neboda. Tanmateix, no van acabar aquí les victòries dels almogàvers. A la batalla de les Portes de Ferro, Roger de Flor, l’aragonès Berenguer de Entença i 8.000 almogávares derrotaven de forma contundent a 30.000 turcs, majoritàriament jeníçars causant 18.000 morts, sent l’última vegada que un exèrcit europeu penetri victoriós en territori turc. “Feren tal carnissería que era meravella”, apuntarà l’escriptor i membre de l’expedició Ramón de Muntaner. D’aquesta manera Roger de Flor es convertia en Cessar de l’Imperi i el seu lloctinent Entença en magaduc.
El poder assolit a Bizanci pels almogávares va fer sospitar alguns notables bizantins entre els quals destacava Miquel, fill d’Andrónic, que al mig d’un banquet donat en honor dels catalans, va assassinar a traïció a Roger de Flor i a part de la seva plana major intentant acabar amb la Companyia Catalana, tanmateix aquesta no sol es va resistir sinó que van aconseguir contraatacar al comandament de Berenguer de Entença, acabant amb la vida dels conjurats i arrasant diversos territoris. Les tropes imperials enviades contra ells són destruïdes en pocs dies, morint en aquests xocs mes de 25.000 bizantins. Es tracta de la coneguda com a Venjança Catalana . El cert és que, advertida la Companyia sobre la traïció bizantina, van sortir del seu campament a Galípoli i durant dies van lluitar i van matar de com bizantí se’ls va enfrontar. El cronista Montaner cita|citació que “Va ser feta tan gran revenja [...] ja que valia més morir amb honor que viure en deshonor”. Encara persisteix en l’actualitat el record d’aquestes accions sota la figura del Katalan, un guerrer-gegant assedegat de sang que s’usa per espantar els nens en alguns països balcànics.
Després de la Venjança Catalana, i mort Roger de Flor, van crear els almogàvers un consell de govern denominat el Consell dels Dotze, i van passar al servei dels barons francs que controlaven el sud de Grècia des de l’època de les Croades a les ordres de Gualterio de Brianne. A causa de la negativa d’aquests de pagar-los la soldada pels seus serveis, es van rebel·lar contra els francs, vencent i assassinant els barons, apoderant-se de les seves possessions, castells i vídues i fundant els ducats d’Atenes i Neopatria, posats sota la sobirania de la Corona d’Aragó.
En 1331 un gran exèrcit francès amb el suport d’una bula papal en la qual qualificava els ocupants d’Atenes, descendents dels primers almogávares, de “fills de la perdició i deixebles de la iniquitat”, va intentar recuperar els territoris grecs i expulsar als almogàvers, però la dura resistència d’aquests últims a les seves ciutats va impedir l’èxit de l’esmentada expedició. Tanmateix, en aquest cas, sol “van resistir” als setges en lloc de sortir a lluitar en camp obert com era habitual en els seus antecessors. Presagi d’una decadència militar que portaria a l’expulsió dels almogávares en 1388, setanta-set anys després de la seva arribada.
L’aburgesament, les comoditats de la vida pacífica i el luxe, van minar l’esperit guerrer dels últims exponents de la Gran Companyia Catalana, repetint-se així la tragèdia d’altres pobles indoeuropeus en aquests mateixos territoris helénicos, que no van saber defensar la terra guanyada pels seus avantpassats. D’aquesta forma, els últims almogávares, a les ordres de Pere de Pau, arrien per sempre a l’Acròpolis, el seu últim focus de resistència, la bandera de les quatre barres, aquella que segons Muntaner havia de portar cent anys abans tot peix a la Mediterrània.
Amb el temps, l’epopeia dels almogávares fers i indomables va caure en l’oblit i la seva gesta es va convertir en llegenda. Tanmateix, formen part del nostre directe passat i són part de la nostra identitat. Procedien de Jaca, de Tárrega, d’Urgel, del Pirineu, de la serra ibèrica, de Segorbe i Chelva, i del Mestrazgo, de les profunda terres  catalanes i de les seves guerres contra l’invasor. Avui pocs recorden que la bandera de les quatre barres va onejar orgullosa a l’Acròpolis d’Atenes, i aquests intrèpids i oblidats guerrers molesten avui una societat com l’actual que fa del cosmopolitisme, el pacifisme i la covardia els seus principis. Van ser fidels a la seva manera de vida, als seus caps naturals, al seu codi d’honor i sobretot a la Corona d’Aragó, de la que sempre es van considerar súbdits. Els seus crits de guerra “Desperta Ferro i “Aragó”, amb els quals ells es vinculaven orgullosos als seus orígens, encara ressonen en la nostra memòria.
Com diu Fernando Díez Villanueva: Havien lluitat contra corrent, contra el signe dels temps, contra tot i contra tots, fins i tot contra si mateixos. Avui ningú no els reivindica; són, en certa manera, incòmodes records d’una època de la qual pocs volen recordar. Fins i tot en la mort són temuts i respectats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS