Nacionalisme espanyol i complex d'inferioritat

Nacionalisme espanyol i intel·ligència són termes contradictoris. El nacionalisme espanyol, especialment l'ultranacionalisme que avui dia encarnen el Partit Popular i Ciudadanos, és l'antítesi de la intel·ligència. Té arrogància i agressivitat, sí, però intel·ligència no. De fet, la seva sola existència ja és un insult a la intel·ligència. Una altra cosa és que hi hagi catalans que es deixin intimidar per aquesta arrogància i per aquesta agressivitat fins al punt de confondre-les amb un cervell maquiavèl·lic que barrina i barrina les vint-i-quatre hores del dia contra Catalunya. Però els enemics de Catalunya no són intel·ligents. Tenen un Estat agressiu al darrere, això és obvi. Però no són intel·ligents. Si ho fossin, encara que només fos una mica, no farien res del que fan. No ofegarien econòmicament Catalunya, ni prohibirien les seleccions nacionals, ni imposarien la bandera espanyola als ajuntaments catalans. Al contrari. Si fossin intel·ligents donarien el màxim peixet a la societat catalana per tal de tenir-la contenta i enganyada amb un sistema de finançament com el d'Euskal Herria, deixarien que Catalunya competís internacionalment com ho fa Escòcia i es mostrarien indiferents a l'absència del símbol nacional espanyol al balcó dels nostres consistoris.

El problema és que no ho poden fer, això. No ho poden fer perquè no són intel·ligents i perquè la cerrazón -paraula sortosament intraduïble al català- és part inherent de la naturalesa espanyola, una naturalesa que abans es deixaria matar que no pas s'empassaria el seu esperpèntic orgull imperial. L'orgull els pot i serà la seva destrucció. I és que en realitat Espanya és un bluf, un tigre de paper amb un complex d'inferioritat tan immens que tot el que fa no és res més que una mostra escandalosa de la seva inseguretat. La imposició de la bandera espanyola n'és una prova. Si Espanya se sentís forta i segura de si mateixa no necessitaria imposar cap símbol. Però se sent feble i fracassada i els seus únics recursos són la ràbia i l'ús de la violència psicològica estatal per dir-se a si mateixa, no pas a nosaltres, que no és un tigre de paper. Però sí que ho és, i per comprovar-ho només cal llançar-li una galleda d'aigua a sobre. El dia que els catalans ho facin, descobriran l'engany. Llavors se sentiran tan avergonyits com l'au que descobreix que l'home que la intimidava era en realitat un espantaocells.