dilluns, 18 de novembre del 2019

Els espanyols tenen tírria als catalans. Quan quadres polítics an estat més de dos anys en presó provisional, i no per corrupció, cosa que només passa a Turquia i en les dictadures més brutals, és que la política espanyola en aquesta campanya ni en l'anterior cap dels partits ha fet proposta alguna sobre què fer per rebaixar o reconduir la crisi catalana. I tot això no expressa sinó irresponsabilitat, incapacitat o el convenciment que no hi ha res a fer. És a dir, res de bo.







La cosa ve d'abans, però en els últims anys Catalunya i Espanya viuen en mons totalment diferents i molt allunyats. Com col·lectivitats que senten i pateixen; i per molt intensos, encara que últimament decreixents, que siguin els intercanvis comercials, professionals i personals entre tots dos. A Espanya només una minoria políticament insignificant ha manifestat algun interès per comprendre el cataclisme que s'ha desencadenat a Catalunya. Que va portar, primer, a l'auge de l'independentisme, després a l'1-O i que segueix, sense que ningú tingui clar en què va a acabar. Que pot ser molt dolent.

La majoria d'espanyols, probablement aclaparadora, manifesta un rebuig sense pal·liatius a tot el que tingui a veure amb el nacionalisme català i, de passada, amb tot el que s'entén per català. I aquesta actitud és la raó principal que el problema no solament no tingui solució sinó tampoc cap sortida en un horitzó temporal previsible.

Perquè l'independentisme pot entrar en crisi, ja ho està en part, i canviar significativament la seva morfologia a mig termini, alimentant la possibilitat d'un nou escenari. Però qualsevol canvi en aquest territori no valdrà de res si a Espanya es manté el rebuig i l'animadversió generalitzades cap al català.

I res indica que això hagi de modificar-se. Perquè els principals actors polítics espanyols estan obstinats a mantenir-lo. És més, la política espanyola gira ja des de fa alguns anys al voltant d'aquest rebuig. Entre uns polítics insensats i uns mitjans que no ho són menys ho han convertit en el senyal d'identitat principal del que ells anomenen "la nostra democràcia".

Els independentistes, i els que no els critiquen, són els dolents contra els quals és obligatori col·locar-se. Hi va haver un temps en què hi havia debat a l'respecte, en el qual es treien a col·lació els excessos, més aviat bestieses, de la dreta com a explicació de l'fulgurant creixement de l'independentisme en els últims anys. Avui qualsevol apunt en aquesta direcció ha desaparegut de l'panorama polític, intel·lectual i no diguem mediàtic. Amb l'excepció dels que fa, de tant en tant i no sense problemes, Unides Podem.

El PSOE ha renunciat a qualsevol vel·leïtat en aquest terreny. Perquè tem que l'Espanya políticament correcta, la de dretes i la que no ho és tant, se li tiri a sobre i el piqui si s'atreveix a endinsar-se al mateix. I segurament tem més a això que a el cost electoral d'aquest eventual atreviment, que seguirà sent una incògnita mentre no es doni cap pas en aquesta direcció.

Els socialistes han perdut la iniciativa en l'assumpte crucial de la política espanyola. Aquí qui mana és la dreta, el de Catalunya és cosa seva i ha de pensar que aquest protagonisme és una de les claus del seu projecte de tornar a el Govern, en aquestes o en les properes eleccions. No han improvisat la seva estratègia. Porten treballant-hi des de fa temps. Sense parar-se en esmentis, com quan va trucar a el boicot als productes catalans. I encara que això li hagi portat a la marginalitat en la política catalana.

Estan convençuts que la seva duresa contra el catalanisme acabarà per doblegar-, si no destruir-lo. Aquest és el seu pla. No tenen un altre i estan convençuts que la majoria de l'opinió pública els dóna suport en aquest camí. Ells i els seus mitjans, amb no poca autonomia a l'respecte, han sabut imposar aquest discurs a la majoria dels ciutadans. Als que ja tenien una atàvica antipatia de partida cap als catalans i als quals va horroritzar l'1-O. Perquè van témer que després d'això podia venir el pitjor per a tot Espanya.

Aquesta estratègia pot ser suïcida. Perquè si les coses se surten de mare, que encara estan molt controlades i es pot discursejar alegrement a l'respecte, Catalunya pot entrar en una espiral que pot desestabilitzar tot Espanya. I llavors amb violència de veritat. Aquest risc existeix, però advertir d'això comença a sonar cada vegada més ridícul. Com denunciar que colpejant sense fre als independentistes estan carregant-se la democràcia espanyola. Perquè, ¿a quanta gent li indigna que uns rellevants quadres polítics porten més de dos anys en presó provisional, i no per corrupció, cosa que només passa a Turquia i en les dictadures més brutals?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS