CARTA.(*Comunicat d'una amiga i *companya)...REPRESSIÓ POLICIAL A la LLENGUA EN UN CENTRE DEL DNI.PER VEURE *INCORECTA LA SIGNATURA D'UNA NENA DE 9 ANYS

AVUI HEM SENTO COM A CIUTADANA CATALANA TOTALMENT INDIGNADA....
AQUEST MATÍ HEM APROFITAT A FER ELS DNI AL NOSTRES FILLS AQUÍ A TÀRREGA, PERQUE MAI SE SAP SI EL POTS NECESSITAR.QUAN ENS HA TOCAT EL TORN HEM COMENÇAT PEL DE LA LAIA , QUE SOLS TÉ 9 ANYETS, LI HEM DONAT TOTA LA DOCUMENTACIÓ QUE ENS HAVIEN DEMANAT I L´HI HAN DEMANAT QUE FÉS LA SEVA FIRMA DINS UN RECUADRET, ELLA AIXÍ HO HA FET. DE SOBTE AQUELL SENYOR ENFURISMAT ENS DIU QUE ELL ES NEGA A TRAMITAR EL DNI DE LA LAIA.....COMM¿¿??? QUE PASSA???...DIU QUE MIREM LA SEVA FIRMA A VEURE QUE ENS SEMBLA , LA MIRO I LA REMIRO I NO VEIG RES D´ESTRANY , EL NOM DE LA NENA AMB UN GARGOT AL DAMUNT EN FORMA D´ESTRELLA , I LI DIC QUE NO HI VEIG RES ESTRANY, A LA QUE ELL HEM CONTESTA AMB MALA BABA QUE AQUEST ESTEL NO POT SER-HI , QUE  SIGNIFICA...HEM QUEDO MORTA , SENSE SANG , I LI DIC ÉS LA SEVA FIRMA, LO QUE VOSTÈ LI HA DEMANAT, I ELL DIU QUE NO DE CAP MANERA INCLUS DIET-ME SI L´HAVIA INCITAT A FER-HO!!!! PERÒ QUE DIU??? ESTEM PARLANT D´UNA CRIATURA DE 9 ANYS , QUE NO SAP DE POLITICA, QUE VIU ENCARA EN EL SEU MÓN DE FANTASIA....PER L´AMOR DE DÉU.ELL S´HI NEGA ROTUNDAMENT I JO TRUCO ALS MOSSOS PRQUÈ CONSIDERO QUE ESTÀ RONDANT LA IL.LEGALITAT, ELL ES POSSA NERVIÒS I DIU QUE VENGA QUE EL FARÀ. QUAN ACAVA AMB ELS TRÀMITS LI DEMANO QUE S´HI IDENTIFIQUI I ES NEGA EN ROTUND, COSA QUE NO POT FER, DONCS ÉS UN POLICIA NACIONAL, I HEM DIU PERQUÈ, JO LI RESPONC QUE HEM VEIG AMB L´OBLIGACIÓ DE TRAMITAR UNA DENÚNCIA PELS FETS OCORREGUTS I AMB UN GEST DE RÀBIA TRENCA ELS PAPERS I ELS LLANÇA A LA BASURA ....DIENT : ARA SI QUE NO!!!VEIG COM ALGUNES PERSONES ES CREUEN AMB EL DRET DE MARCAR-TE NO A TÚ , ALS TEUS FILLS, AMB EL DIT I FER-TE SENTIR COM SI FÈSSIS QUELCOM HORRIBLE....QUAN HEM SORTIT D´ALLÀ LA LAIA ESTAVA DESHOLADA PERQUÈ NO COMPRENIA EL QUE HAVIA PASSAT I L´HI HE INTENTAT EXPLICAR , PERÒ CREC QUE NO TÉ L´EDAT COM PERQUÈ HAIGI DE VEURE AQUETS PODERS D´AUTORITAT.....TOTS ELS QUE HEM CONEIXEU SABEU DEL CERT QUE AIXÒ NO QUEDARÀ AQUI I FARÈ ELS IMPOSSIBLES PERQUÈ UNA SITUACIÓ COM AQUESTA NO ES REPETEIXI..... FEU-HO CÒRRER...
Viqui Novell Tugues .
 Aquesta "acció" només donarà lloc a una altra confrontació lingüística que, com sempre, acabarà perjudicant als usuaris del DNI amb menys parlants, en aquest cas, a la llengua catalana. Sembla que hi hagi persones (funcionaris nacionals) que els agradi utilitzar les llengües per dividir. Ja fa massa temps que dura el menyspreu a les llengües minoritàries i també la seva persecució. La funció de les llengües és que es converteixin en eines per comunicar-se i, així, poder entendre. Atacar una llengua-sigui la catalana o qualsevol que sigui-és un fet molt greu i amb unes conseqüències molt perjudicials a nivell social. Des estudis de la lingüística s'ha comprovat que les persones pensem amb la llengua que parlem. Per tant, com més llengües sabem, tenim una visió molt més àmplia i una capacitat d'entesa molt més oberta.
Crec que la societat catalana és prou conscient per donar l'esquena a aquest tipus de persones que fan del català, una eina per menysprear i burlar amb menyspreu de la cal · ligrafia d'una nena. Els nacionalistes catalanistes independentista hem de tenir la suficient responsabilitat per a plantar-li cara i defensar la llengua de qualsevol tipus agressió. El cas d'aquests fets ha vingut per part dela policia nacional, però se li pot afegir les reiterades vegades que s'ha discriminat el català ja sigui per part de la Guàrdia Civil, o de la mateixa Guàrdia Urbana. Cada vegada es fa més evident la poca diferència que hi ha entre els diferents cossos policials. És clar, tots porten ia la mateixa porra.

La periquita real o amants de reis, és una espècie que es creia en vies d'extinció i, però, ha estat vista de nou recentment.

No totes les *periquitas que es gronxen en els reals llocs són *periquitas reals. La majoria pertanyen a un gènere comú, més abundant, i són modestes, amb prou feines esvaloten i desapareixen tranquil·lament, conformant-se amb un *cañamón.

Per contra, les autèntiques *periquitas reals, també conegudes a Espanya com a favorites i a França com *maîtresses *royales, són una altra cosa molt diferent i tenen el seu perill. Pertanyen a una espècie molt més superba i agressiva, i la gent les aprecia poc, ja que estan especialitzades en *parasitar els nius dels mascles alfa i desplacen a la legítima propietària dels ous.

Des d'un punt de vista morfològic, la *periquita real és una rara avis perquè, encara que aconsegueix volar molt alt, es mou com una sargantana, té més petxines que un *galápago, es pega com una sangonera i s'adorna amb un plomall que se li veu molt. Per reconèixer a una autèntica *periquita real cal atendre a aquestes característiques, que tot observador ha de tenir en compte.

És un au missatgera i de confiança. Resulta ideal per enviar-la a fer encàrrecs a l'altre extrem del planeta.

És intel·ligent, espavilada, mundana, sap idiomes i té accés a una extensa xarxa social.

Sap fer-se la imprescindible gràcies a la seva habilitat per detectar qui pot fer què a qui en determinat moment, i guarda una agenda valuosíssima que li permet realitzar tot tipus de contactes interessants.

La *periquita real autèntica no es conforma amb una ració de *alpiste. És ambiciosa, estima els diners, els *joyones de maragdes amb història, els avions privats, els iots i el luxe en general.

Gairebé sempre ha aconseguit una edat madura, perquè l'ofici requereix experiència i aplom. Per tant, se li expliquen més tirs que a la bandera del terç, coneix bé als homes i posseeix un bon llit.

Contràriament al que es pugui creure, la *periquita real no sempre llueix un plomatge espectacular. No obstant això, posseeix l'habilitat de fer creure al mascle dominant que és una femella interessantíssima i digna d'un rei.

Com a companya de jocs i aventures, resulta inapreciable per al gran mascle. És la reina de la nit, *bailona i riallera. Es pot comptar amb ella per a tot, el mateix si es tracta de la caça de l'elefant com del salt del tigre.

Al nostre país, l'autèntica *periquita real ha estat més aviat escassa. No ho van anar Elena Sanz, amant d'Alfonso XII, a la qual Isabel II cridava "la meva nora davant Déu", ni Carmen Ruiz *Moragas, l'amant d'Alfonso XIII. Ambdues van haver d'abandonar les seves carreres, van ser submisses i fidels, van sofrir per ser les altres i van donar a llum *bastardos reals que es van beneficiar *poquísimo dels seus pares.

Totes les *periquitas reals són adúlteres per naturalesa; però el seu perill consisteix que els agradaria deixar de ser-ho, i en el fons la seva màxima aspiració és acabar com a parelles titulars del gran mascle alfa. Inés de Castro només ho va aconseguir després de morta. En vida va ser amant de Pedro de Portugal i va arribar a contreure matrimoni secret amb ell perquè el rei Alfonso no consentia el *himeneo. La seva destinació va ser tràgica, no tant perquè va morir assassinada pels nobles amb el beneplàcit del seu sogre com perquè quan Pedro va arribar al tron la va manar desenterrar, engalanar el seu cadàver i va obligar a la cort a rendir-li homenatge com a reina. Això no se li fa a una dama.
No va ser l'única que va arribar a casar-se amb el seu monarca. Enrique VIII seguia la rutina de contreure matrimoni amb els seus amants després de tallar els caps de les seves esposes. Luis XIV, que va tenir famoses *maîtresses, va contreure matrimoni amb Madame de *Maintenon, encara que, això sí, va anar un matrimoni morganàtic. A França, a les *maîtresses *royales les hi acusava de tenir la culpa de totes les desgràcies del poble. Curiosament, el pobre Luis XVI, únic monarca francès que no va tenir volgudes, va pagar amb la guillotina els excessos dels seus antecessors.

Ja en la nostra època, dues senyores han aconseguit casar-se amb els seus reals amants: una va ser *Wallis Simpson, exemple de *periquita amb aparença de lloro que es va pegar de tal manera a la *chepa d'Eduardo VIII que aquest no va tenir més remei que abdicar. L'altra és Llitera Parker, casada amb el príncep Carlos, el seu amant de tota la vida. Llitera era més grossa, lletja i major que Diana, l'esposa oficial, però diuen que seduïa a Carlos hipnotitzant-ho amb el moviment giratori d'un *támpax. En això de la seducció cadascú desenvolupa la seva pròpia especialitat i les rareses sempre tenen el seu públic. Llitera arribarà a reina d'Anglaterra si Déu permet que el seu marit sobrevisqui a la seva mare.

No totes les reines s'han disgustat perquè els seus esposos tenien embolics. Catalina de Bragança jugava a les cartes amb el seu marit Carlos II d'Anglaterra i els seus dos amants: la famosa favorita *Nell *Gwyn, amb la qual Catalina es portava molt bé, i Luisa *Portsmouth. S'ha donat fins i tot el cas que algunes reines, com *Sissi, van buscar elles mateixes una amant del seu grat per a gaudi del seu espòs.

Va haver-hi favorites que van tenir un passat de *putón *desorejado. Per exemple, Madame *du *Barry, coneguda en els bordells com *Mademoiselle *Beauvernier, encara que en realitat es deia Juana *Bécu. En aquest sentit, també ha circulat entorn de *Wallis Simpson un rumor que diu que va adquirir formació professional, i tal vegada un doctorat, en els prostíbuls d'Hong Kong.

Jaime *Peñafiel sol desitjar "llarga vida al rei", però jo desitjo llarga vida a la reina, perquè, en cas que aquesta finava, l'altra pot acabar com a Llitera i *Wallis. Recordem que avui dia qualsevol dona pot arribar a reina, és igual si està divorciada, si és mare soltera o si ha estat amant d'un capo de la màfia. I si cal escollir entre aquestes dues alemanyes, personalment, jo prefereixo a la grega. A mi l'altra em sembla un perill, i m'agradaria prendre mesures preventives contra ella. A veure, per començar, que tregui les fotos de joventut i mostri com tenia llavors el nas i confessi quantes operacions de cirurgia estètica s'ha perpetrat des de llavors.

Felip Puig és dels bons.Sí: Felip Puig és dels bons. Dels bons estrategues. Mà dura contra els “violents” i per extensió contra els moviments socials.

No era una amenaça per marcar paquet ni un parlar per parlar: la “llista de Puig” ja és una realitat. La web dels Mossos d'Esquadra, feta amb la finalitat que la ciutadania puguem identificar —i, sobretot, delatar— fins a una setantena de persones que haurien participat d'actes violents durant les manifestacions a Barcelona de la vaga general del 29 de març, ja està activa.

La iniciativa ha provocat alarmes, indignació i preocupació. Lògicament. No només perquè, en publicar este web, el Departament d'Interior mostre una ètica discutible. Ni perquè pugue estar incomplint algunes de les seues pròpies lleis com la de Protecció de Dades o la de Protecció del Menor, o perquè evidencie una vegada més el doble raser convergent, que en altres situacions —com el cas Millet— ha maldat per conservar la intimitat, la pressumpció d'innocència i la privacitat dels sospitosos.

La qüestió va prou més enllà, i és que gràcies a l'iniciativa dels Puig Boys des d'ara mateix qualsevol de nosaltres podem navegar entre les cares de les persones presents a la llista i “col·laborar” amb la Generalitat denunciant al veí, al company de classe o al professor que ens fa repàs de mates. No entrarem aquí en el debat sobre què és violència i què no, ni en si esta mena d'accions són lícites, d'una banda, i/o estratègiques, de l'altra. Allò que cal abordar és el rerefons que porta el Govern de la Generalitat a tirar endavant esta iniciativa. Perquè en realitat el web presentat per Interior no és quelcom aïllat que ens hauria de sorprendre, sinó la materialització d'un discurs i una praxi que fa temps que s'alimenta des de Convergència i Unió.

L'augment del control social i del discurs del fantasma de l'enemic que habita entre nosaltres (sigue l'antisistema, sigue l'immigrant) o la inseguretat i el “tot s'hi val” per combatre-la són a la pràctica la continuació lògica de l'assumpció d'una estratègia palpable ja des de la campanya del 2008 i més enllà, i del qual hem tingut mostres continuades amb, per exemple, la criminalització i repressió del moviment 15-M. Un discurs que beu directament d'una ultradreta europea que està aconseguint resultats més que bons amb esta estratègia —mirem França o Holanda— i que insta la dreta tradicionalment més centrista a una radicalització cada cop menys gradual. Si guarnim el plat d'alarmisme amb un toc del mccarthisme més clàssic i l'amanim amb una mala paròdia d'allò anomenat participació ciutadana arribem precisament a esta promoció del xivato de la classe versió 2.0 revestida de persecució al crim i el vandalisme.

El resultat cuinat pel xef Puig, en realitat, és perfecte: mà dura contra els “violents” i per extensió contra els moviments socials —fet que un electorat cada vegada més acostumat a la dretanització de la política “per la crisi” difícilment criticarà— i el joguet perfecte per a marcar l'agenda política de l'esquerra durant unes setmanes. Perquè mentre l'esquerra acusarem la iniciativa convergent —amb tota la raó del món— de no respectar drets, de criminalitzar moviments socials i d'intentar fer pagar justos per pecadors; mentre l'esquerra intentarem —també amb tota la raó del món— convèncer l'opinió pública de la necessitat de relativitzar la violència dels aldarulls del passat 29-M i parlar de la violència estructural, d'acomiadaments, d'atur, de gent a qui foten fora de casa i de gent que mai no ha tingut casa; mentre tot això passe, Artur Mas continuarà retallant. Més que mai. I sense protestes, o si més no amb moltes menys.