Detencions i empresonaments d’independentistes. Agressions i aldarulls espanyolistes contra els catalans. Limitació de la llibertat d’expressió. Ho vivim avui, ben entrat el segle XXI, però fa 100 anys els catalans també vam patir una onada de repressió semblant per part de l’Estat espanyol i dels grups violents que li donen suport. Aquests fets són una constant en la nostra història. És el que passa quan el teu país és dominat per un altre país i quan un règim estranger se’ns imposa per la força de les armes.
Els catalans com a poble ho vam viure amb força intensitat entre l’any 1918 i 1919, durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco (sobretot) i en diferents graus d’intensitat durant la nostra història contemporània, de 1714 ençà. I ara també ho vivim. L’Estat espanyol ha ofegat, de moment, per la força de les seves forces repressives la lluita per la independència i la democràcia del poble català, materialitzats en el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017 i la declaració d’independència i la proclamació de la República Catalana efectuades al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017.
A finals del 1918 i principis de 1919 Catalunya vivia un intens estat d’agitació. Tot just s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra, amb la derrota dels imperis centrals (Alemanya i l’imperi austro-hongarès) i Turquia.
De la derrota d’aquests imperis compostos per nacions diferents en van aparèixer nous estats independents, sorgits de la voluntat popular democràtica dels seus habitants, amb unes fronteres que responien a grans trets a criteris d’identitat nacional. Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, els eslaus del sud agrupats a Iugoslàvia, els països bàltics (Finlàndia, Lituània, Estònia i Letònia, que es van independitzar de l’imperi rus), foren estats apareguts gràcies a la voluntat democràtica dels seus ciutadans de les cendres dels imperis dels quals havien format part. A l’Europa occidental Irlanda també lluitava per la independència contra l’imperi britànic que la subjugava. Tots aquests països serviren d’exemple als nacionalistes catalans per reclamar per a Catalunya una amplíssima autonomia dins Espanya o bé la independència.
La Lliga i altres grups polítics catalanistes, amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució pròpia d’autogovern de 1714 ençà, engegaren una potent campanya per a l’autonomia de Catalunya en una Espanya regida pel rei Alfons XIII, besavi de l’actual monarca espanyol. La Unió Catalanista i els grups separatistes que es trobaven al seu voltant van començar una campanya catalanista al carrer per a l’autogovern integral de Catalunya o bé directament per la seva independència. Barcelona, a finals de 1918 i principis de 1919, fou l’escenari de múltiples manifestacions espontànies catalanistes.
“Els catalanistes es van començar a posar a la solapa llaços amb la bandera catalana”
Fou aleshores que els catalanistes, per demostrar l’orgull que sentien de ser catalans i com a forma de lluita política, començaren a posar-se a la solapa llaços amb les quatre barres, la bandera catalana. Us sona d’alguna cosa això?
Davant d’aquest increment de les reivindicacions catalanes l’Estat espanyol, a través del seu exèrcit i policia (i també a través de grups espanyolistes d’extrema dreta suposadament espontanis) començà a reprimir els catalanistes. Els manifestants catalanistes eren agredits, eren atacats a trets per la Liga Patriótica Española i la gent que duia els llaços catalans era atacada pels ultres espanyols (que normalment eren militars, policies i funcionaris de l’Estat espanyol destacats a Catalunya i els seus familiars).
Les agressions contra els catalanistes foren tan greus que dos manifestants catalanistes van ser assassinats. El jove catalanista de 17 anys Manuel Miralpeix va caure ferit de bala al carrer de Valldonzella el 19 de gener de 1919. L’endemà va morir com a conseqüència de les ferides rebudes. El diumenge 27 de gener va morir un altre jove catalanista, Joan Benet, cantaire de l’Orfeó Català que, ferit de bala també, va morir el mes de febrer.
“Els catalanistes eren agredits físicament, assassinats, reprimits i detinguts”
Les noies que duien llaços amb la bandera catalana eren agredides pels espanyolistes, els manifestants catalanistes eren detinguts i portats a la presó Model. Les agressions només van començar a disminuir quan els catalanistes van deixar de parar l’altra galta i s’hi van començar a tornar. El migdia del 27 de gener de 1919 els espanyolistes van voler arrencar els llaços catalans de les solapes d’un grup de carlins catalanistes. Es veu que aquests, lluny de deixar-se agredir, contraatacaren, segons la premsa de l’època, “a tiro limpio”, perquè en aquella època molta gent duia armes de foc. Davant d’això, la policia espanyola féu càrregues que acabaren amb 20 detinguts, curiosament tots catalanistes.
Les setmanes van anar passant i les manifestacions (i la violència contra els manifestants) es van anar acabant, però no les reivindicacions catalanes i el suport popular al nacionalisme català, que cada cop es va anar fent més gran. Tot plegat culminà el setembre de 1923 amb el cop d’estat de Primo de Rivera i la dictadura que en fou conseqüència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS