S’acosta una data clau per a la història del nostre país. Hi ha la possibilitat de crear un nou estat que ens aportaria les eines indispensables per fer les coses a la nostra manera. Si això serà millor o pitjor que el que tenim ara, dependrà de nosaltres. En principi, fer-ho pitjor sembla bastant difícil, però nosaltres com a historiadors tenim l’eina de mirar enrere i veure què ha fet l’estat espanyol des que existeix com a tal. La història contemporània de l’estat espanyol a Europa és la història d’un fracàs amb majúscules. És la història d’un estat engolit dintre les seves fronteres ibèriques, de segles i segles de viure d’un imperi extens als dos hemisferis a veure com a l’inici del segle XX esdevenia un estat de tercer ordre allunyat de les grans despatxos de les cancelleries europees que es repartien colònies a l’Àfrica i l’Àsia com qui reparteix caramels el dia de la seva comunió.
L’estat espanyol té el rècord de fallides econòmiques
Les classes dirigents d’aquest estat, que va ser el que més va trigar a impulsar una revolució lliberal (durant el segle XX encara era rural i caciquil- i la mateixa dictadura franquista en van ser un bon exemple), varen anar sempre a remolc de les decisions dels altres. De forma que en els últims dos-cents anys no ha comptat per a res a cap gran esdeveniment polític europeu.
L’època contemporània espanyola és una lluita entre entre laïcistes i confessionals que expressava el protagonisme de l’església per caracteritzar Espanya com a nació i les modalitats de la seva relació amb la societat i l’Estat. Per a Catalunya aquest estat només ha existit de forma repressiva, en forma d’estat de setge, suspensió de drets constitucionals o dictadures, quan no es practicava directament el terrorisme d’estat.
Nacions Unides
L’estat espanyol, aïllat per la dictadura, no ingressaria fins deu anys després de la seva creació, el 1955, i encara amb prevencions. El paper de l’estat espanyol durant la Segona Guerra Mundial, teòricament neutral, però clarament a favor dels nazis, amb enviament de tropes al front de l’est inclòs, havia deixat a l’estat espanyol en una posició incòmoda. Només la política de blocs i l’anticomunisme nord-americà la salvaria de l’aïllament total.
La venda de l’estat als ianquis, i la instal·lació de bases militar americanes
El conveni defensiu entre Espanya-Estats Units, signat el 26 de setembre de 1953 implicava l’autorització perquè a l’estat espanyol s’ubicaran forces dels Estats Units i personal militar i civil de nacionalitat nord-americana al servei d’aquestes instal·lacions. Els espanyols tenien prohibit treballar a les bases americanes ni tan sols de rentaplats o de cambrers als seus bars. Aquell pacte es va signar només un mes després del Concordat amb la Santa Seu. Per a uns, l’acord segellat amb Washington va consolidar el règim del dictador Franco. Per a altres, va introduir una llavor de canvi que, a poc a poc, però de manera inexorable, portaria al canvi de règim. En tot cas, Franco necessitava els nord-americans per sortir d’un país pobre, on encara circulaven targetes de racionament. Els nord-americans, van actuar com si fossin a l’Amèrica Llatina, i van literalment tractar l’estat espanyol com un estat bananer.
L’acord de 1953 es va modificar per primer cop en el seu desè aniversari mitjançant el denominat “canvi de notes sobre propostes de modificació del conveni defensiu del 26 de setembre de 1956”. Es va prorrogar el juny de 1969. Després es va reformar a l’agost de 1970 amb la signatura del Conveni d’Amistat i Cooperació. I finalment el 1976 va passar a ser un Tractat d’Amistat i Cooperació que, ja amb la “democràcia”, es va replantejar i ajustar-se als nous temps el 1982 i el 1988.
Conferència de Londres 1952
El radical alleugeriment del deute de la República Federal Alemanya (RFA) i la seva ràpida reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial van ser possibles gràcies a la voluntat política dels seus creditors, és a dir, els Estats Units i els seus principals aliats occidentals (Regne Unit i França) dins el marc de la guerra freda. El 1951, es va aconseguir arreglar una condonació parcial dels deutes de la postguerra amb els tres poders aliats d’Occident, sense la Unió Soviètica que havia implantat el seu propi model d’estat a la part d’Alemanya que es va quedar. Per tal de poder arribar a una solució global que contemplés la renegociació de tots els deutes anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial, els deutes amb els governs i bancs privats i els deutes contractats amb inversors privats, es va establir una conferència central a Londres.
Des del 28 de febrer al 8 d’agost de 1952, amb un recés de sis setmanes. La mateixa durada de les converses indica quanta energia es va destinar a trobar una solució. En aquest esdeveniment van estar presents representants de 20 països creditors. A llista de vint nacions hi havia l’estat espanyol de Franco, que fou convidat de pedra.
La marxa verda 1975 i la descolonització
“Espanya està compromesa amb l’autodeterminació del Sàhara”, aquesta era la declaració d’intencions d’agost de 1973 del govern espanyol en boca del seu ministre d’afers exteriors. En aquells dies, al ja esgotat règim de Franco li sobrava la colònia, una colònia residual que va caure en mans espanyoles perquè ni francesos i britànics, empatxats a l’Àfrica, no els interessava gens ni mica. El Front Polisario havia iniciat la seva guerra de guerrilles i l’administració franquista intentava endossar el mort a l’ONU perquè la seva imatge no quedés massa erosionada davant les ambicions territorials d’altres països. De fet, tan sols un país més pobre que Espanya, Portugal, seguia aferrant-se al seu imperi colonial a la dècada dels 70.
Amb Franco al seu llit de mort el novembre de 1975, va ser l’encara príncep Joan Carles (cap d’estat provisional) qui va liderar les negociacions per desentendre’s del Sahara. Estats Units faria de mediador entre el Marroc i Espanya. El Marroc afirmava que el Sahara era una colònia europea que havia de ser retornada. Encara que, en un principi, l’aspirant a la corona espanyola no va voler saber res del tema, segons va relatar el cap de la legació nord-americana a Madrid el setembre del 1975, al futur rei li importava quatre raves el que succeïa a la colònia africana. Els seus interessos estaven disposats a esperar que el dictador espanyol morís i fos proclamat cap d’estat: “Joan Carles no té cap intenció de involucrar-se en aquest problema, que només li podria portar conseqüències negatives”.
El 2 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va viatjar al Sàhara per, en teoria, donar el seu suport a les tropes espanyoles allà destinades, la majoria soldats espantats que hi feien el servei militar i no les tenien totes. El 14 d’aquell mes Espanya signava els Acords de Madrid i es constituïa una administració tripartida al Sàhara al costat de Marroc i Mauritània. Va durar fins al 26 de febrer de l’any següent, quan Espanya finalment va abandonar els sahrauís, que començarien a passar de l’ocupació espanyola al domini militar marroquí. L’estat espanyol deixava tirats els sahrauís, i el que es pitjor, no respectà un acord firmat amb d’altres paisos. Marroc tenia via lliure.
La creació de la CECA, i la UN
Els índex d’analfabetisme a l’estat espanyol eren estratosfèrics, però, no passava res. El mateix Fraga, exemple de mesura de l’alça de la democràcia actual de l’estat espanyol, feia campanya l’any 1977 aportant com a dada “moderna” que “ells (la dictadura) havien portat transistors a totes les cases”. Això, el 1977, quan a la resta del món es mirava ja la televisió en color i disposaven de comandaments per canviar de canal, avenços que aquí no arribarien a generalitzar-se fins a la dècada dels 90. Per no parlar de la diversitat (aquesta paraula que a l’estat espanyol encara els molesta tant) de canals, perquè la primera televisió va ser la nostra, TV3, i estem parlant ja del 1984.
I si alguna cosa ha fet bé l’estat espanyol, ha estat malgrat el mateix estat, i normalment ho ha fet gent que no eren “espanyols”, sinó catalans. I com a exemple podem posar les olimpíades de Barcelona, un èxit mentre el govern de Felipe González impulsava el primer tren d’alta velocitat cap al seu poble, Sevilla, en direcció contrària als focus de dinamització econòmica. I en plena baralla per intentar fer colar les olimpíades per “molt espanyoles” es dedicava a fer una Expo, també al poble del senyor president, Sevilla. Aquesta expo, com totes les empreses econòmiques de l’estat espanyol, es diguin aeroports sense avions o ciutats de les arts, va ser un forat econòmic com tants d’altres on de passada, es va cremar “per accident” molt patrimoni català en mal moment cedit de massa bona fe a unes autoritats displicents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS