dijous, 19 de gener de 2017

El nacionalisme espanyol . Què és el que fa que la gent estime o muira per les nacions al mateix temps que odie i mate en nom seu? S’ha escrit molt sobre els moviments nacionalistes des de la perspectiva política, però el sentiment personal i cultural de pertinença a la nació no ha rebut l’atenció necessària. La definició per a nacions com la catalana, que malgrat reunir les característiques, no va assolir crear un estat propi, quedant finalment dins d’un estat, l’espanyol, fet a mida de Castella.







Ja hem vist com l’Estat espanyol ha creat una categoria històrica a partir d’un fet anecdòtic, i ha creat la ficció de l’espanyolitat a partir de pervertir conceptes projectant imposicions enrere en el temps. Per acabar aquesta trilogia, cal parlar del terme “nació”. A l’article del primer rei espanyol va sortir el concepte per primer cop. Saber definir què és, és indispensable i previ per poder definir que és el seu derivat, el “nacionalisme” i imprescindible per a saber de què estem parlant, donada la confusió, volguda, que fa l’estat espanyol d’aquest terme.

Primer: “nació” i “Estat” són dues coses completament diferents. Les formes d’estat i el nombre limitat d’aquests, tot i que en creixement (uns 200, no tots reconeguts internacionalment) i les nacions (es compten per milers), en seria la prova més evident. D’aquí en deriva la primera confusió terminològica, en aquest cas per necessitats de patent. Quan es va crear la “Societat de Nacions”, avui Nacions Unides, el terme “Estats Units” ja estava agafat. Però en realitat, la institució de la UN és un club d’estats, no de nacions.

Els ideòlegs de l’estat espanyol no han avançat gaire en els seus postulats, bàsicament perquè tampoc interessa. Encara segueixen parlant de Herder, el creador del terme nacionalisme, en un context d’unificació política de l’estat alemany contemporani, romanticisme i lluita contra l’invasor napoleònic. En aquesta època, el nacionalisme era una teoria social ben vista, progressista, encara no criminalitzada ni desgastada pel seu ús indiscriminat, i sense una teorització científica com hi ha actualment. La base d’aquest nacionalisme inicial eren la unificació en base a criteris culturals,  recollint les idees filosòfiques d’Immanuel Kant.

El següent pas el donaria Leopold von Ranke. Historiador que introduí la ciència en la disciplina. Ell introduí el llenguatge de relacions entre nacions a la història seguint criteris de llengua, territori i història comuna. En el context de creació dels estats contemporanis, la nació, agafada com a concepte base, era encara utilitzat com a definidor de l’estat.

Però si la crítica i ús de les fonts va ser un avanç definitiu per a la història com a ciència, la seva primera definició inicial de nació (llengua, territori i història comuna), tot i fer fortuna, tenia molts forats. Primer, què passava amb les nacions que no tenien territori, com els jueus? Segon, què passava amb les nacions que havien perdut la seva llengua? I tercer, les relacions històriques comunes eren fàcilment relacionables amb diversos cercles, segons la temàtica, per exemple, el Piemont culturalment italià, però econòmicament centreeuropeus.

Tampoc va acabar servint la definició per a nacions com la catalana, que malgrat reunir les tres característiques, no va assolir crear un estat propi, quedant finalment dins d’un estat, l’espanyol, fet a mida de Castella. Segons Ranke i Herder, la tendència natural era, segons les idees d’autodeterminació dels pobles, que les nacions havien de crear un estat propi. Catalunya quedava als llimbs.

Majorment, amb aquests referents s’acaben les discussions sobre nacionalisme. Es 
qüestiona si Catalunya és o no una nació, si la llengua és o no una llengua, si el territori és o no Catalunya, i fins i tot si l’aigua és o no transparent. Però per sort la teoria del nacionalisme ha avançat una mica, igual que la definició del terme “nació”.

Benedict Anderson es va fer la pregunta del milió. Com era que malgrat la ja consolidada estructura d’estats a nivell mundial, hi havia tanta gent que insistia en considerar-se part de “la seva” de nació? Així neix el terme “nació pròpia”, per diferenciar-la de la nacionalitat imposada per l’estat. Al seu llibre, comunitats imaginades, Benedict defineix què és una nació, en la forma en que fins avui queda fixada:

En resum, dos mots defineixen que és una nació: sentiment i fe. Fe, no en el sentit de creença mística (com els malintencionats de sempre han volgut fer creure) sinó en el sentit que mai tots els membres d’una comunitat nacional s’arribaran a conèixer, per tant fan un acte de fe (una comunitat imaginada). Quan hom a Catalunya ha anat a la Via Catalana, o a fer la V, o la vertical amb un dit, en realitat hem fet un acte de fe consistent en confiar que la resta de la gent, que no coneixíem, vindria també. I sentiment, perquè cap membre d’una nació pensa exactament igual a un altre, ni estan físicament al mateix lloc, ni tan sols cal que parlin la mateixa llengua, simplement comparteixen un sentiment abstracte de pertinença a una comunitat històrica, però sobretot el que tenen és la voluntat de compartir un futur en comú.

Actualment, la consolidació de l’Estat i el seu poder ha obligat a redefinir el nacionalisme i com aquest actua sobre la societat per reproduir-se. La institucionalització d’un poder nacional per sobre d’altres nacions, ha estat anomenat nacionalisme banal. La seva principal característica és que aquest nacionalisme no és percebut com a tal, sinó com la “forma normal d’entendre el món”.

És el nacionalisme exacerbat, però no reconegut, dels qui s’autoanomenen “no-nacionalistes” o directament “patriotes”, fent anar a tort i a dret l’ús de la “raó d’estat” contra tot i tothom. Aquest mateix nacionalisme banal, acusa les altres nacions sense estat de “nacionalistes” quan defensen els seu dret a existir,  presentant-los com un “perill per a l’estat”. El tret més important d’aquest nacionalisme és la rutina i quotidianitat, que el fa passar inadvertit per a la majoria de la població, doncs, els seus ítems passen per ser “naturals” i “normals”. Són els conceptes que s’inculquen per defecte des de l’estat, sense que el ciutadà faci res.

El nacionalista, doncs, no és qui defensa la seva nació, per estar oprimida, sinó qui vol imposar la seva nació (per exemple amb la força d’un estat) per sobre de les altres convençut que és la forma natural de procedir o culturalment superior.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS