El concepte d’estat-nació no és realment aplicable a Espanya en el sentit d’una nació realitzada. Al segle XIX, aquest model copiat del francès no es va poder realitzar i ara no hi ha un estat-nació espanyol. I aquest procés ja no és reversible. L’estat-nació espanyol no serà mai realitzat. Si no ho van poder fer al segle XIX quan van dividir en províncies els antics regnes, ja no ho podran fer ara.
Una idea de nació acceptable seria la idea d’un propòsit comú, un projecte compartit… Encara que integrés una diversitat de cultures, llengües, models d’economia… Però caldria un projecte compartit. I això tampoc no hi és. L’últim intent de realitzar la idea de nació de la constitució del 78 fou el moment que ho va provar Zapatero. Va trobar les resistències que són evidents i allà es va acabar qualsevol intent. I aquest intent ja no es podrà repetir. I encara menys amb la constitució actual. Tampoc no veig possible que hi hagi el consens necessari per a renovar la constitució en un sentit positiu que pugui incorporar la nació catalana.
Explícitament, em sembla que era Domènech, el representant de la marca Podem a Catalunya, qui deia que era possible de reconstruir Espanya. I ell ho diu des de Catalunya. Segons el meu punt de vista, això és passar per alt allò que hem viscut. Això és negligir les resistències que hi ha a l’estat i, concretament, a Madrid. I aquí ens hem d’aturar a preguntar-nos què és Espanya. De què parlem quan diem Espanya.
En aquest moment, hi ha una confusió entre el concepte d’Espanya i la realitat de Madrid, que té uns interessos particulars. Són interessos vinculats directament amb la ciutat i amb una visió radial on Madrid és el centre de tot. És aquesta concepció de l’estat completament centralista. I aquestes resistències a qualsevol model de projecte compartit no desapareixeran.
Sí. Implicaria fer veure que no ha passat res del que ha passat. Especialment a Catalunya. No crec que la meitat de la ciutadania que explícitament ha evolucionat a una posició de voler un estat propi, pugui tornar enrere. Si parlem de xifres, algú pot dir que hi ha una altra meitat. És cert. Però passa que la meitat que vol tenir la independència és realment el sector de la societat més dinàmic, amb més capacitat, més creatiu en tots els sentits… Aquesta és la veritat.
El problema és no tenir un estat propi. Si tens estat, hi ha moltes coses que queden resoltes. Si no en tens, quedes a la intempèrie davant aquests atacs. Un dels efectes de no tenir estat propi és que l’estat espanyol manipula el llenguatge. Evidentment, el projecte nacional espanyol fa que el nacionalisme espanyol sigui invisible. No necessita anomenar-se nacionalisme. En canvi, els projectes nacionals català i basc s’han definit a si mateixos com a nacionalistes. I no és casualitat que hi hagi hagut una demonització dels ‘nacionalismes’.
Aquesta criminalització no és improvisada.
—Això ho han fet intel·lectuals espanyolistes. En aquest sentit, ha estat molt significatiu tot el grup d’intel·lectuals entorn del diari El Pais. Han fet aquest procés d’elaboració d’un discurs antinacionalista. Ho han fet Fernando Savater i tots els qui l’han seguit. Han fet un esforç evident de demonització dels moviments nacionals català i basc. Mentrestant, el nacionalisme espanyol es vol invisible. La seva bandera no és la d’un projecte nacional sinó ‘la de tots’. La seva llengua, també és ‘la de tots’. La seva història no és la d’un projecte nacional concret, és ‘la de tots’. Ha passat això. Ha aconseguit expressar-se des de la invisibilitat. I això ens porta a una conclusió: qualsevol nació que vulgui existir ha de tenir un estat.
Quina serà la clau de volta del procés cap a la independència?
—En la dialèctica entre Espanya i Catalunya avui, si els catalans perden la seva capacitat de negociació a l’altra banda de la mesa amb l’estat espanyol, la societat catalana sofrirà molt. És a dir, no dic quin ha de ser el resultat d’una negociació. Però allò que està en joc és quina força hi ha a cada banda de la taula de negociació. On seuran els representants dels ciutadans catalans en aquesta taula. N’hi haurà que seuran al costat dels que negocien des de Madrid? Aquest serà el dilema d’un sector de gent que seran els decisius en el moment de la veritat.
votar Podem és rendir-se?
—Des del punt de vista històric, evidentment que sí. Per Catalunya, votar Podem és rendir-se. Ja fa anys que les vies del federalisme a Espanya i els intents de renegociar l’autonomia són vies mortes. Jo hi he donat suport durant molt temps. Hi he participat. Però la veritat és la que és. Al final, els únics interessats en això érem els catalans o els gallecs o ningú més. Aquesta és la realitat.
—No confieu en la voluntat de canvi de Podem en aquest sentit?
—Els intel·lectuals de Madrid que ara diuen que són d’esquerres i que avalen aquests projectes de reforma i tot plegat diuen ‘als catalans us estimem molt’. Molts d’aquests són amics meus, però he de dir que menteixen. No és veritat. Als catalans, no se’ls estima a Espanya. No és cert. I no és cert que el seu projecte pugui aportar res al projecte nacional català.
—No volen fer una Espanya que reconegui la realitat nacional de Catalunya?
—No donaran res que no es guanyi des de Catalunya. Ningú a Espanya no oferirà res als catalans. A mi que m’expliquin qui reconeixerà Catalunya i els seus interessos des d’Espanya. Ho faran els intel·lectuals d’El Pais? Ho faran els de Tele5? Antena3? La Sexta? L’estat centralitzat a Madrid no té solució pels que pensen diferent. Perquè viuen de l’espoli dels recursos i la submissió dels altres. Per què han de donar res que no sigui guanyat? Per què? Quan em diuen que volen construir una Espanya… De què parlen? Quina Espanya volen construir? Si ja la tenen! A qui volen enganyar?.
Bé, sí que hi ha molta gent que se’ls creu…
—L’única Espanya possible amb sentit de justícia i reconeixement democràtic, seria la que resultés de la crisi de l’estat unitari. I l’únic federalisme és el que es construeix des de la sobirania. Pactant sobirania. Negociant sobirania. Des de posicions acceptables per tothom. El model de l’estat autonòmic ja s’ha provat. No funciona. I ja s’ha acabat. No deixarà de ser com és.
—Castelao deia que no hi hauria mai una Espanya roja i democràtica si abans no s’havia trencat.
—És el llenguatge dels anys trenta, de la guerra i de l’exili. Evidentment. Però és així. El model d’Espanya actual no ofereix cap possibilitat de reforma. El model actual és el de Madrid i les províncies. I així es reprodueix, per exemple, en les llistes i les propostes electorals. Totes les propostes polítiques espanyoles acaben a la Porta del Sol. Sempre ens remeten a allò que es decideixi a la Porta del Sol. Jo això no ho puc acceptar. Si em considero un ciutadà gallec amb dignitat, com vols que accepti això? Com puc acceptar que em diguin que he d’esperar què decideixen a la Porta del Sol de Madrid? És que és absurd! Si acceptem aquest funcionament, només estem acceptant l’estat de sempre. Ni reformes ni res. A la Porta del Sol hi ha el quilòmetre zero. I a l’estació d’Atocha, l’AVE radial, que com deia Aznar unirà Espanya amb els seus tirants d’acer.
—El referèndum d’independència pactat amb l’estat espanyol és possible?
—No és impossible. No ho és. Dependrà del fet que els poders de l’estat pensin que el tenen guanyat per endavant. També dependrà de si es veuen obligats a fer-lo.
—Per la comunitat internacional?
—No. No hi haurà res per aquest costat. No es pot esperar res de la comunitat internacional. El món europeu té el seu sistema d’interessos. El que no farà Europa serà expulsar a vuit milions de ciutadans europeus. Encara que Jorge Fernández Díaz, Margallo, Primo de Rivera, Rajoy o Franco diguin el contrari, Europa no expulsarà vuit milions de ciutadans europeus. Haurà de cercar un encaix. Però mentre el xoc de sobiranistes estigui en marxa no intervindrà. Només ho faria si els de Madrid decidissin ocupar Barcelona militarment. Si l’estat tragués l’exèrcit al carrer, Europa sí que intervindria. L’estat espanyol seria expulsat de la Unió Europea. Però no entrarà en el procés polític de negociació.
—L’obertura d’un procés de negociació potser arribarà si Catalunya fa passes cap a la ruptura de forma unilateral. I potser aleshores s’activarà la comunitat internacional…
—No ho crec. El problema és d’hegemonia política. De poder polític. Si el sobiranisme obté el suport social suficient, es veurà obligat a avançar. La mateixa dinàmica, un cop has fet un pas, t’obliga a fer el següent. I això obligaria també l’estat a negociar. Però allò que està en joc ara és qui té més força. El joc és qui aconsegueix més del 50% del suport. Aquest és l’objectiu dels dos bàndols. La clau és qui aconsegueix un 60%. Qui l’aconsegueixi, prendrà la iniciativa. I qui tingui el 40%, haurà perdut. No és més complicat que això. És un procés de sobirania. Hi ha un procés d’acumulació de força a favor del sobiranisme català que obligarà a la negociació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS