Voldria que el que llegiran a continuació no els semblés inútil o reiteratiu. Sé que el que arriba des de Catalunya, millor dit des dels partidaris de la lliure decisió sobre el nostre futur, és automàticament ignorat o desqualificat, no per molts espanyols, però si per gairebé tots els exponents i portaveus de les forces polítiques i institucions de l'Estat.
En tot cas, com ja saben, el debat està plantejat ara en la seva crua i explícita simplicitat. Les properes eleccions seran decisives.
Diguem-ne com a millor ens sembli: autonòmiques, plebiscit, referèndum ... tant se val.
Perquè tots, tots, estem actuant obertament en defensa del sí o del no a la proposta catalana.
D'una banda una majoria activa, visible i audible pro-independència, majoria pendent de verificar en la seva grandària real, però indubtable en la seva dimensió acumulada després de cinc anys de creixent incorporació ciutadana al llarg d'una profunda però tranquil·la i amplíssima mobilització.
El nombre d'independentistes de convicció llunyana pot no haver crescut en excés, el de partidaris de la independència com a millor o únic futur per a Catalunya, com jo mateix, s'ha multiplicat fins a límits increïbles.
Per l'altra, una suposada "majoria silenciosa" que en els últims mesos ha anat apareixent amb més bel·ligerància després de les diverses opcions anti-independència, a dreta i esquerra de l'espectre polític.
Ciutadans també de totes les ideologies, de tots els orígens, que es resisteixen a acceptar la idea de ruptura amb un concepte, Espanya, que creien i voldrien entendre com a legítim i suficient per mantenir el marc estatal vigent.
En molts casos amb comprensible resistència al fet que es posin en qüestió els seus llaços personals i familiars o els seus sentiments de pertinença múltiple i no reductibles a una sola definició en termes institucionals.
De fet res ni ningú des de la proposta catalana pretén produir aquests efectes de ruptura personal o de pèrdua de drets històrics, però això no evita que pugui sorgir la sensació que se'ls obliga a escollir entre una o altra condició, català o espanyol. Res més lluny de la realitat, però al mateix temps gens més inevitable com a sentiment interior per a molts ciutadans poc, malament o intencionadament desinformats.
Per completar l'escena tenim, al fons però actuant cada vegada més com un competidor polític addicional, al propi Estat espanyol amb les seves decisions i les seves omissions, la seva ofec financer, la seva calculat maltractament inversor i els seus no menys calculades agressions competencials, especialment en l'àmbit educatiu-lingüístic-cultural i en el d'acció internacional.
Sempre amb l'argument únic de la legalitat vigent, del marc constitucional espanyol com a exclusiu camp de joc, és a dir, esgrimint com a raó absoluta allò que és, precisament, la causa última del "aixecament" català. Aquí és on apareix amb més claredat una de les claus explicatives de la contradicció ara per ara irresoluble si no s'accepta reiniciar la conversa des d'altres bases.
Entiéndanlo bé, avui la qüestió ha superat els termes tradicionals de com encaixar o millorar la relació Catalunya-Espanya. La pregunta és ara molt més clara i directa, es tracta de decidir sobre qual hagi de ser el futur de Catalunya (institucional, constitucional, europeu) sense condicions ni a prioris de cap tipus, és a dir, actuant com a subjecte polític suficient per prendre totes les decisions pertinents. Això que obté com a única resposta la inútil tautologia equivalent que aquesta decisió només la pot prendre el conjunt dels espanyols.
Assistim, doncs, i amb un to cada vegada més intens, a la repetició d'amenaces cada vegada més apocalíptiques, a la sistemàtica evocació de tots els terrors, catàstrofes, incerteses i inseguretats que esperen a aquests imprudents catalans "entestats" a seguir un rumb de deriva segura al precipici de tots els inferns.
El vot de la por, com se sap el més eficaç dels arguments electorals, no ha fet més que mostrar un incipient protagonisme. En les properes setmanes el gaudirem en tot el seu esplendor.
Pot molt ben ser que aconsegueixi els seus objectius, que el proper 27S guanyi el 'no' encara que sigui en forma de suma incoherent de velles i noves dretes i esquerres. Una suma, en tot cas, que no faria més que mostrar la seva incapacitat per formular una alternativa útil a la pretensió catalana.
I jo els dic alt i clar: fins i tot en aquest cas, la Catalunya que persegueix la seva llibertat haurà guanyat.
Hi haurà culminat el període de mobilització i implicació col·lectiva més interessant i creatiu que Europa hagi viscut des dels anys que van seguir a la caiguda del mur de Berlín. S'haurà consolidat un bloc social amplíssim i transversal que ja no farà marxa enrere, un bloc inimaginable fa només cinc anys però avui articulat, convençut i determinat a seguir endavant fins a les últimes conseqüències.
Un bloc, per cert, capaç de expressar-se en termes unitaris en relació al comú objectiu immediat sense per això perdre gens de diversitat política real, de societat completa i dotada d'alternativa democràtica interior.
A Catalunya ha nascut un projecte polític tan profund i arrelat com a real i sòlid en termes electorals. Un projecte que el 27S tindrà la primera oportunitat per obtenir resposta a la seva aspiració, però que sap, definitivament, que un dia o altre guanyarà, que té la història i la raó democràtica al seu favor i que en absolut renunciarà ni a acceptar un eventual resultat negatiu com una derrota total o un ajornament sine die de les seves aspiracions.
fins i tot en el cas que guanyi el 'no', la Catalunya que persegueix la seva llibertat haurà guanyat
Potser alguns no vulguin veure-ho o prefereixin no saber-ho, però en aquest mateix període el caràcter de subjecte polític de Catalunya s'ha afirmat i enfortit. Amb i sense Estat propi Catalaunya és ja de nou país real, conscient de ser-ho, encara més de la seva viabilitat institucional, econòmica i social, del seu potencial valor afegit per a la Unió Europea.
I això és el que serà determinant per a la solució final que només pot ser positiva per a Catalunya. El que hauria de començar a considerar-des de l'Estat és el que cal fer perquè aquesta solució sigui també positiva per a Espanya.
Poden vostès., Certament, escollir el camí contrari, el de l'aparent victòria total de l'Estat amb la derrota electoral i política dels partidaris de la independència.
Poden insistir en la desraó de la "impossibilitat" de la pretensió plantejada i en l'acceptació obligada d'aquesta autèntica "contrareforma" constitucional que acaba de formular des de les files de l'actual govern.
Poden, si ho prefereixen, allargar inútilment el conflicte, perdre definitivament l'actiu social i l'impuls europeu que avui defineix a aquesta Catalunya creativa i determinada a construir el seu propi futur.
Potser puguin evitar-ho momentàniament, però vostès. i nosaltres sabem que la qüestió no haurà fet més que començar. I que els costos de la transició generats per aquesta actitud intransigent seran molt més grans per a aquest conjunt d'espanyols que diuen defensar, que els que es derivarien d'un procés acordat i capaç d'adoptar decisions positives en tots els àmbits: drets individuals, patrimoni, deute , seguretat social i pensions, serveis i contractes vigents ....
Perquè, no ho dubtin vostès, Catalunya sabrà estar a l'altura. No amb paternalismes mal entesos, ni amb revengisme insolidari. En el fons el que Catalunya reclama és un Estat del que pugui sentir-se part reconeguda i corresponsable. Un Estat, és a dir Europa, des del qual desenvolupar lliurement la seva personalitat i des del qual practicar amb major eficàcia, equitat i cordialitat aquesta solidaritat ara imposada i injusta.
Som conscients que anem cap a una major cessió de sobirania, cap a un federalisme europeu en difícil construcció, al qual Catalunya vol i pot aportar nova saba i tota l'energia nascuda al voltant del seu nou projecte de país.
Una Europa que no accepti ia noves Grècies, evident risc per a una Espanya sense Catalunya, sinó que sàpiga definir i aplicar polítiques de reequilibri intern, de reducció de les enormes disparitats actuals entre uns i altres països i regions.
Una Europa, en fi, que compti amb la nova esperança que representen projectes com el català o l'escocès, en contrast obert amb l'Europa dels Estats incapaç de superar les seves pors històrics o d'abandonar un dret de veto "nacional" que segueix bloquejant l'avanç cap a l'Europa federal de forma i de fons, aquesta Europa potent i present, imprescindible per a ella mateixa i per al sencer món.
Una Europa amb Espanya i Catalunya reconciliades i cooperatives, donant fruits positius des de la seva complementarietat i les seves evidents llaços històrics. Habilitades, llavors sí, per actuar des de la seva respectiva i comú llibertat, des de la seva obertament compartida responsabilitat.
No és difícil imaginar a Espanya i Catalunya interactuant sense l'absurda i obligada dependència esterilitzadora que ha esgotat tot el recorregut que semblava obert en aquella transició democràtica que no va poder, o no va saber, afrontar el reconeixement real de la plurinacionalitat de l'Estat.
Un Estat que encara avui sembla no voler abordar aquesta característica natural de la nostra història i prefereix refugiar-una i altra vegada a la caverna de la "unitat nacional", de l'orgull identitari espanyol com a única referència comuna, de la dominació castellana com a ultima ratio de la definició d'Estat espanyol immutable i etern.
Siguem sensats, tornem a la raó, respectem l'evidència que el principi democràtic de la voluntat popular lliurement expressada és el millor i únic camí per canviar situacions, institucions, lleis i constitucions en qualsevol cas contingents i modificables.
Emprenguem junts aquesta tasca de redefinició del que hàgim entendre per Estat propi respectiu i decidim també junts com abordem aquesta Europa pendent de completar-se com Estat compartit i amic, marc comú d'enriquiment social i protagonisme internacional.
Si així obrem res impedirà que identifiquem les nostres millors possibilitats de mutu reconeixement, de plena i oberta amistat, de protecció completa de drets individuals i socials, de proclamació de la nostra condició lliurement exercida d'espanyols, catalans, europeus, com cadascú vulgui i senti que prefereix definir-se.
Per això, acabo, els dic que més de 100 anys després seguim, segueixo, disposats a dir "Adéu Espanya!" però que també ho estem per reprendre, des de la llibertat, el "Hola Espanya", la mà estesa que ara sentim del tot rebutjada.
Ernest Maragall i Mira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS