dijous, 16 de juliol de 2015

Els números canten. Ningú mínimament seriós dubte que una Catalunya independent no sigui viable. Fins i tot, al llarg d’aquest últim any algunes entitats financeres com Crédit Suisse i Deutsche Bank han confirmat que serà molt més pròspera i amb un major benestar social.






























Ara mateix la visió que té la Generalitat al seu davant és un autèntic pedregar sembrat de mines. Només imaginar-ho produeix vertigen. Per una banda, l’enorme pressió de l’Estat espanyol els obliga a treballar quasi en la clandestinitat. I per l’altra, la manca d’unitat d’acció dels partits sobiranistes genera no poques tensions afegides que ens priven de l’estabilitat necessària per seguir endavant en el procés amb prou garanties d’èxit. Tot plegat resulta prou complicat com per rumiar-s’ho bé, per que una vegada hi posem un peu ja no hi haurà ni marxa enrere ni possibilitat d’aturar-se.

Per això és tan important preveure adequadament la correcta desconnexió amb l’Estat espanyol. En aquest sentit l’Agència Tributària Catalana està cridada a jugar un paper decisiu. La nova llei dels Cossos Tributaris d’adscripció exclusiva a l’ATC és un primer pas que ha de garantir-ne el seu bon funcionament. Però no serà suficient. Tard o d’hora, caldrà adoptar una decisió política de gran transcendència: demanar a tots els agents econòmics que ingressin els seus impostos a l’ATC sabent, no obstant, que quasi els hi estarem demanant una heroïcitat.

D’entrada, el pagament a l’ATC haurà de ser opcional. Per tant, el risc que una part significativa dels agents econòmics no s’hi impliqui és prou elevat; més encara si han de quedar retratats davant la hisenda espanyola. Un desafiament per a tothom, però molt especialment per a empreses amb expedients oberts i per aquelles que depenen de la contractació pública de l’Estat. No podem oblidar que, a Catalunya, a diferència dels països sorgits de la dissolució de l’antiga Iugoslàvia, encara hi ha un marc jurídic vigent i un Estat que exerceix amb fermesa la seva autoritat sobre els agents econòmics. Així doncs, seria un error confiar en la bona voluntat i predisposició dels contribuents. Caldrà alguna cosa més que agitar la bandera del patriotisme per incentivar el pagament dels impostos a l’ATC tot i que només amb això ja garantim bona part del pastís.

Hem d’entendre que el repte és colossal. En primer lloc, no és prudent transferir riscos inassumibles a les empreses. Els riscos, si n’hi ha, els ha d’assumir íntegrament la Generalitat. En segon lloc, hem de considerar que sovint és la hisenda espanyola qui activa els tràmits bancaris per cobrar alguns impostos així com les retencions a les empreses. Per tant, l’ATC haurà d’impedir la doble imposició. I finalment, segons com es plantegi, la possibilitat d’elaborar un pla d’incentius fiscals per fomentar l’ingrés dels impostos a l’ATC podria ser inviable. La Generalitat podria reduir la pressió fiscal a les empreses que decideixin ingressar els impostos a l’ATC. Però si ho fes, no podrà assumir la diferència amb la hisenda espanyola. I si pogués, estaria donant un incentiu a l’Estat espanyol per escanyar encara més les malmeses arques de la Generalitat. I finalment, sorgeix la qüestió de determinar el moment adequat de la desconnexió amb la hisenda espanyola. Molt probablement l’augment de la recaptació dels impostos per l’ATC serà progressiu; però en tal cas sorgeix el dubte de determinar quin percentatge dels impostos ha de recaptar l’ATC per poder fer la desconnexió de forma efectiva i esdevenir obligatoria per a tots els agents econòmics.

Els mesos previs a la desconnexió, el sistema tributari català s’hauria de concebre com el mapa de connexions a Internet de qualsevol ordinador, on cada equip (contribuent) té connexió directa a un servidor (l’ATC) i aquest, a la resta de la xarxa (en aquets cas, la hisenda espanyola). D’aquesta manera l’ATC podria planificar la seva desconnexió amb la hisenda espanyola.

Sigui com sigui, tenim al davant tot un repte. Per això és fonamental que la Generalitat projecti fermesa i convicció. Però  sobre tot ha de saber transmetre la màxima garantia a les empreses. I difícilment ho podrà fer en una situació de debilitat manifesta i d’aïllament davant la resta d’agents polítics.

En certa manera el procés sobiranista és com el futbol. Tothom creu saber-ne més que el propi entrenador. Però  al final és ell qui ha dirigir l’equip i establir l’estratègia del joc. De res serveix tenir el millor equip del món si no sent el suport de l’afició.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS