Es parla d’homicidi, parricidi, genocidi…, però l’historicidi és una de les agressions més evidents que hi ha: tenim un relat històric pervertit, cremat, segrestat, violat –perquè es viola la integritat del discurs– . A més, es canvien els autors, els continguts dels llibres i les localitzacions i es tradueixen les obres fins que en desapareix la història.
El fet que Catalunya sigui una nació vençuda des de fa anys a mans del Vaticà, de l’estat francès i de l’espanyol, li ha fet perdre els elements més identificadors de la pròpia història, que són fets, per bé que en el fons són més aviat un discurs. Els terapeutes, psicólegs i psiquiatres diuen que en funció dels discursos que emprem, tenim una percepció de la realitat i a partir d'aquesta percepciól gaudim d’una integritat com a persones. Pots ser una persona trista, una persona eufòrica o carregada d’autoodi o generosa, constructiva, autosuficient, autocomplaent… Tot en funció dels relats que rebem.
Si els catalans només rebems els relats de la Pesta Negra, la Decadència, de la derrota dels Segadors, de la derrota del 1714 i del genocidi franquista, si la teva gloria és parlar del cap d’En Moragas, malament rai. Hi ha més coses a banda de la caiguda de Barcelona. Està prou bé que se’n parli, però Catalunya no comença ni acaba amb la derrota de Barcelona. Als historiadors oficials ja els van bé aquestes derrotes. Diuen ‘vam sortir de la Decadència i arriba el 1714' i s’ha acabat i no cal parlar de res més.
Resulta que en tot aquest llarg període que va del segle XVI a començaments del XVIII ningú no escriu, ningú no pinta. I continuen: ‘Després de la derrota del 1714 i fins a Verdaguer no hi ha res més. Per tant, ja no és menester pensar ni investigar’. És gravíssim. Nosaltres, el que volem és transformar la consciència i els relats perquè és a partir dels estudis i les teories que es va creant un discurs contra l’historicidi. Aquest historicidi ha estat perpetuat per tal que vegem el món des de l’etern autoodi i des de la tristesa i la incapacitat intel·lectual, per tal que no actuem, per tal que diguem: ‘com que mai no hi ha hagut res, aquí, doncs, no cal investigar’.
En un programa de televisió parlaven de les Drassanes de Barcelona i els experts deien que creien que les Drassanes pertanyien a la segona meitat del segle XIV. Ara bé, s’hi van fer excavacions i les Drassanes que coneixem es van anar ampliant i ampliant. Aleshores, els historiadors oficialistes arribaren a dir que segurament el port de Barcelona i Catalunya va tenir algun tipus de relació comercial amb el nord d’Europa que no ens ha arribat. Però si fa 150 anys que parlem de la participació de Catalunya a Amèrica! En canvi, ells continuen amb aquest fonamentalisme, negant-ho tot.
Els surt una nova prova i, en lloc de dir ‘ara tenim la prova que aquí hi hagué un comerç brutal amb Amèrica que no han destruït’, doncs no! I mira que potser comerciálitzàvem amb els esquimals i no n’ha quedat rastre! Això passa després de segles d’historicidi: pateixes una incapacitat de pensar segons el propi criteri i fas servir mecanismes de ficció per justificar una realitat que ha esdevingut tabú. I els catalans vivim en una mena de tabú congènit que s’ha anat passant de pares a fills:
‘No diguis res d’autèntic perquè rebràs, no diguis el que ha succeït perquè rebràs, no et fiquis en política perquè rebràs, no siguis independentista perquè rebràs, no toquis el sistema judicial perquè rebràs’. Al final, ens hem creat aquest món de ficció que només va bé per viure en un còmic. La quotidianeïtat ens demostra contínuament que vivim en un còmic, mentre que l’aportació de noves dades, per comptes de ser emprada per reconstruir el passat, s’adapta a aquest còmic, amb la qual cosa el còmic es torna més grotesc.
MOLT INTERESSANT. ENS TENEN MIG ADORMITS I ELS INTERESSA QUE SEGUIM AIXÍ.
ResponElimina