El ritme de canvi a la política catalana s’està accelerant. Aquests darrers mesos s’està produint un canvi rellevant en l’escenari polític a Catalunya, i és fonamental que l’independentisme entengui el nou context polític i s’hi adapti per tal de guanyar.

Des de la restauració de la democràcia fins fa quatre anys, l’escenari polític a Catalunya es configurava en dos eixos: L’eix nacional i l’eix esquerra-dreta. Aquests dos eixos configuraven quatre quadrants on s’hi situaven els diferents partits catalans.
Aquest escenari va canviar abruptament fa quatre anys.

 L’escenari polític a Catalunya var passar a configurar-se en un únic eix amb dos pols: l’eix independentista, entès com a canvi rupturista de model polític, i l’eix unionista entès com a continuisme de la relació Catalunya-Espanya. L’independentisme ha sabut aprofitar aquesta polarització, ha fet arribar el seu missatge amb molt d’èxit a la societat i ha passat a ser d’una opció política minoritària i utòpica a ser majoritària i factible.

Tanmateix, l’escenari polític està tornant a canviar de forma accelerada els darrers mesos, fins el punt que ara torna a haver-hi dos eixos a la política catalana: l’eix de l’independentisme versus l’unionisme, i l’eix del canvi de model polític versus continuisme polític. En aquests dos nous eixos, els partits s’agrupen en tres grans blocs:

CiU, ERC, CUP: canvi rupturista a través de la independència
Podemos, PSC, IC: canvi unionista a través de la reforma de l’Estat
PP, Ciutadans: continuisme unionista.

Malgrat això, l’única proposta creïble de canvi i unionisme la proporciona Podemos. IC i PSC no han volgut, no han pogut o no han sabut fer cap canvi rellevant ni en el model polític ni en les relacions Catalunya-Espanya en els darrers 20 anys. Per tant, les posicions realment creïbles són:

CiU, ERC, CUP: canvi rupturista a través de la independència
Podemos: canvi unionista a través de la reforma de l’Estat
PP, Ciutadans: continuisme unionista.

Aquesta situació altera l’escenari polític. Fins fa poc, els catalans que volien un canvi radical de model, només tenien una alternativa: la independència. Ara, però, aquells que volen un canvi real de model, però que veuen un cert risc amb la independència, tenen una altra alternativa: votar a Podemos.

Els independentistes hem de tenir en compte aquest nou escenari per guanyar. El missatge que hem utilitzat fins ara ja no és suficient. Hem d’adaptar-lo. Hem de convèncer als catalans que només la independència serà capaç de fer un veritable canvi de model. Hem de fer veure a tothom que Podemos no podrà canviar el model d’Estat, ni voldrà canviar el model de relació entre Catalunya i Espanya:

Recordem que el PSOE, abans d’assolir el poder per primer cop, era una mena de Podemos. Fins i tot donava suport al dret a l’autodeterminació. Però a l’hora de la veritat, el PSOE mai ha defensat Catalunya. Podemos farà igual. I serà també fagocitat per la maquinària de l’Estat.

Podemos ha manifestat repetidament que vol reformar l’Estat espanyol, però mai ha declarat que vulgui canviar el status de Catalunya dins d’Espanya, ni que vulgui defensar la llengua catalana ni que vulgui atendre les demandes dels catalans.
Podemos sempre defensarà mantenir l’espoli fiscal a Catalunya per “solidaritat” amb la resta d’Espanya.

Podemos és un partit espanyol, d’obediència espanyola. Sempre prioritzarà els interessos d’Espanya per sobre dels de Catalunya.
L’independentisme representa un canvi difícil però creïble, rupturista però propositiu i constructiu, i ha anat guanyant terreny perquè ha convençut a molts catalans que totes les alternatives polítiques estan condemnades al fracàs. Ha de fer el mateix amb el reformisme inconcret, impossible i estèril de Podemos. Ha de demostrar que només la independència aportarà millora als catalans.

Una reflexió final: aquest nou context polític pot fer que el procés a la independència s’allargui. Si molts catalans volen donar una oportunitat al reformisme de Podemos, l’independentisme necessitarà una segona volta. Caldrà una mica de temps per a que aquests catalans vegin que Podemos no els és cap solució. Potser no estem doncs encara en la final, sinó en la semifinal, en el primer assalt a la llibertat. Tinguem doncs paciència, perseverança i persistència, i guanyarem.