SOBRE LES INDEPENDÈNCIES. La massa d'un poble que necessita una INDEPENDÈNCIA no pot fer la INDEPENDÈNCIA.

La INDEPENDÈNCIA és necessària, no precisament quan el poble està corromput, sinó quan les seves institucions, les seves idees, els seus gustos, han arribat a l'esterilitat o estan pròxims a aconseguir-la. En aquests moments es produeix la degeneració històrica. No la mort per catàstrofe, sinó el entollament a una existència sense gràcia ni esperança. Totes les actituds col·lectives neixen escanyolides, com a producte de parelles reproductives gairebé esgotades. La vida de la comunitat es s'entorpeix, s'enfonsa en mal gust i mediocritat. Allò no té remei sinó mitjançant un tall i un nou principi. Els solcs necessiten llavor nova, llavor històrica, perquè l'antiga ja ha apurat la seva fecunditat.

Però qui ha de ser el sembrador? Qui ha de triar la nova llavor i l'instant per largarla a la terra? Això és el difícil. I aquí ens trobem cara a cara amb totes les predicacions demagògiques d'esquerra o de dreta, amb totes les postures de repugnant adulació a la massa que adopten quants volen demanar-li vots o aplaudiments. Aquests s'encaren amb la multitud i li diuen: "Poble, tu ets magnífic; atresores les millors virtuts, les teves dones són les més belles i pures del món; els teus homes, els més intel·ligents i valents; els teus costums, les més venerables; la teva art, el més ric, només has tingut una desgràcia. la de ser mal governat; sacseja als teus governants, lliura't dels seus lligams i seràs venturós ". És a dir, si fa no fa: "INDEPENDÈNCIA, fes-te feliç a tu mateix per mitjà de la rebel·lió".

I el dir això revela, o una repugnant insinceritat, que usa les paraules com a esquer per caçar les masses en profit propi, o una completa estupidesa, potser més danyosa que el frau. A ningú que mediti uns minuts pot ocultársela aquesta veritat: al final d'un període històric estèril, quan un poble, per culpa seva o per culpa d'altri, ha deixat rovellar tots els grans ressorts, com va a dur a terme per si mateix la immensa tasca de regenerar? Una INDEPENDÈNCIA -si ha de ser fecunda i no ha de dispersar-se en aldarulls efímeros- exigeix la consciència clara d'una norma nova i una voluntat resolta per aplicar-la. Però aquesta capacitat per percebre i aplicar la norma és, justament, la perfecció. Un poble enfonsat és incapaç de percebre i aplicar la norma; en això mateix consisteix la seva desastre. Tenir a punt els ressorts necessaris per dur a terme una INDEPENDÈNCIA fecunda és senyal inequívoc que la revolució no és necessària. I, al contrari, necessitar la INDEPENDÈNCIA és no tenir la claredat i l'ímpetu necessaris per estimar-la i realitzar-la. En una paraula: els pobles no poden salvar-se en massa a si mateixos, perquè el fet de ser apte per a realitzar la salvació és prova de que està fora de perill. Pascal imaginava que Crist li deia: "No em buscaries si no m'haguessis trobat ja". El mateix podria dir als pobles el geni de les INDEPENDÈNCIES.

Entre els caps INDEPENDENTISTES que han desfilat per la història del món s'han donat amb força reiteració aquests dos tipus: el cap que va reclutar una massa per enfilar sobre ella a la recerca de notorietat, de comandament o de riquesa, i el supersticiós del poble, creient en la virtualitat innata al poble -considerat inorgànicament com massa- per trobar el seu propi camí. El cap sol ser menys recomanable des del punt de vista de la moral privada; sol ser un subjecte de pocs escrúpols, que espolia i tiranitza a la comunitat que el suporta; però té ¡a avantatge que se li pot suprimir d'un tret; amb la seva mort acaba la vexació. En canvi, l'altre deixa rastre i és, des del punt de vista de la seva missió històrica, més traïdor que el cap.

Sí, més traïdor, usant la paraula "traïdor" sense cap intenció melodramàtica, sinó com a denominació simple d'aquell que deserta del seu lloc en un moment decisiu. Això és el que acostuma fer el supersticiós del poble quan el col·loca l'atzar en el pont de comandament d'una revolució triomfant. En ser-hi a l'enfilar allà per un esforç voluntari i després d'haver; encès la fe dels qui el van seguir, ha assumit tàcitament el deure d'enviar, de guiar-los, d'ensenyar el rumb. Si no sentia rebullirse en l'ànima com la trucada d'un port llunyà, no va haver aspirar a la prefectura. Ser cap, triomfar i dir al dia següent a la massa: "Sigues tu qui mani, aquí estic per obeir", és evadir d'una manera covard la gloriosa recança del comandament. El cap no ha d'obeir al poble-, ha de servir, que és cosa diferent; servir és ordenar l'exercici del comandament cap al bé del poble, procurant el bé del poble regit, encara que el poble mateix desconegui quina és el seu deure; és a dir, sentir acord amb la destinació històric popular, tot i que dissenteixi del que la massa ve de gust.

Amb tanta més raó en les ocasions INDEPENDENTISTES ja que, com ja s'ha dit, el poble necessita la revolució quan ha perdut la seva actitud per venir de gust al bé; quan té, com si diguéssim, la gana estragado; d'això és precisament del que cal curar-lo. Aquí està el magnífic. I el difícil. Per això els caps prims defugen ja tasca i pretenen, per encobrir la seva debilitat, substituir el servei del poble, la recerca d'una difícil harmonia entre la realitat del poble i el seu veritable destí, per l'obediència del poble que és una forma, com una altra qualsevol, d'adulació; és a dir, de corrupció.

Espanya ha reconegut una mica d'això bé recentment: el 1931. Poques vegades, com llavors, s'ha col·locat la massa en actitud més fàcil i humil. Alegrement alçar als que estimava com els seus millors i es va disposar a seguir-los.

Així, sense esforç, es van trobar en ocasió de manar els que portaven molts anys exercint la tasca medicinal de la crítica. Ja s'entén que no em refereixo als demagogs, sinó a aquell grup petit i escollit que, al través d'un rigorós procés interior -al principi, revulsió desesperada; al final, clarividència ardiente-, havien arribat a expressar l'anhel d'una CATALUNYA més clara, més neta, més àgil, lliure de no poca brutícia tradicional i de molta mediocritat tediosa.

Ja hem après que la massa no pot salvar-se a si mateixa. I que els conductors no tenen disculpa si deserten. La revolució és la tasca d'una resolta minoria, inassequible massa, perquè la llum interior va ser el més car que va perdre, víctima d'un període de decadència.