El paper del moviment social per una CATALUNYA INDEPENDENT .

Habitualment s’oblida, o se situa en un segon pla, l’existència d’un moviment social organitzat que és alhora un dels motors dels canvis en l’opinió pública i un reflex d’aquests canvis. L’expressió “societat civil” resulta poc descriptiva per a aquest moviment perquè comprèn institucions i grups, com les patronals o l’Església, poc actius o incòmodes en l’actual situació. D’altra banda, expressions com “moviment de masses”-procedent del vocabulari de l’esquerra-dificulten també la comprensió de tal fenomen, perquè evoquen estructures jerarquitzades o corretges de transmissió-com les de l’esquerra abertzale al País Basc-que tenen poc a veure amb la realitat catalana. Per tot això sembla preferible parlar d’un “moviment social organitzat”. Val la pena aturar-se en algunes de les característiques del moviment:

· El moviment a favor de la independència és consistent i de llarg alè. Ve de lluny. Enllaça amb l’Assemblea de Catalunya (anys 70), la Crida a la Solidaritat (anys 80), una part del moviment pacifista (anys 90 i 2000) i incorpora l’antic independentisme radical del MDT. El nucli central del moviment es troba en l’ANC (Assemblea Nacional Catalana, fundada el març de 2012) i té una estructura organitzativa i un modus operandi que constitueix una síntesi d’aquells precedents-organitzacions locals, combinació de mobilització massiva, actuacions puntuals d’impacte , propaganda ideològica i relació positiva però no subordinat amb els partits polítics-.

· La decantació per la independència no es presenta només com el resultat de la influència del vell independentisme (MDT, etc.) O del nou (ERC), sinó com un canvi de rumb dins del catalanisme.El nucli d’aquest canvi el constitueix una reformulació estratègica: de la idea de l’Estatut com a via a l’autodeterminació de l’Assemblea de Catalunya, a la idea de la independència per la via de l’autodeterminació. La independència ha deixat de ser una opció ajornada-o una opció més-per esdevenir “la” opció. La idea és que sense un fort moviment independentista no és possible cap canvi, ni tan sols afrontar l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat (no només del PP). La posició és bastant sòlida: fins i tot la remissió d’aquesta ofensiva apareixeria com una victòria de l’independentisme.

Entre els punts forts del moviment es poden destacar:
· Una molt notable capacitat de mobilització expressada en les manifestacions de l’11 de setembre de 2012 i de 2013. Aquesta capacitat ha crescut a partir d’iniciatives com la campanya de referèndums locals celebrada a quatre onades entre 2009 i 2011 en 506 municipis i una consulta final amb una participació superior a les 800.000 persones.

· Un plantejament fort en favor d’estratègies pacífiques i no violentes. Una de les aportacions que ha rebut prové del moviment anti-OTAN dels anys 80 i del moviment contra la guerra de la primera dècada del segle. En aquest sentit, cal recordar que, tot i el referent bàltic (4), la primera cadena humana amb èxit la va organitzar a Barcelona el moviment anti-OTAN.

· La capacitat de condicionar l’agenda política i de generar ideologia. El moviment té una penetració sense parangó en els mitjans de comunicació. La pressió de les xarxes socials sobre els mitjans públics i privats ha creat un escenari molt favorable a aquesta penetració.
· Aquest salt està molt relacionat amb dos aspectes: a) Un canvi generacional (especialment cridaner pel que fa al paper de les xarxes socials). b) Les amenaces percebudes en la successió de fets polítics de la primera dècada del segle. Bàsicament, la retallada de l’Estatut, les amenaces a la llengua i la negació del propi dret a decidir.

Entre les debilitats que es poden atribuir al moviment cal ressaltar:
· En primer lloc, ser un moviment que per la seva naturalesa no pot teixir aliances importants a la resta d’Espanya i tampoc a Europa. Només un encadenament de victòries polítiques-i no només la mobilització-pot reportar-li aliats.

· En segon lloc, el delicat equilibri entre l’objectiu de la independència i el “dret a decidir”. En realitat, el “dret a decidir” s’exigeix perquè existeix el moviment en pro de la independència. Aquest és el que li dóna sentit. No obstant això, la sola exigència del dret a decidir implica la legitimitat de votarno a la independència. Per tant, el moviment en pro de la independència ha de tenir molta cura amb els seus plantejaments més maximalistes, encarnats en sectors i proclames fonamentalistes, disposats a passar per sobre de la realitat plural de la societat catalana o de les dificultats intrínseques de l’anomenat “procés “.