dissabte, 22 de febrer de 2014

'Com explicar a qualsevol ciutadà del món que votar és il·legal?' . En el marc legal espanyol no hi havia cap prohibició explícita de convocar referèndums. Procés d’independència i construcció de la nació catalana . Una mica d’història :









Des que com a formació històrica medieval els nostres avantpassats comencen a construir la nació catalana. Hi ha trets que compartim tots els territoris i n’hi ha de propis de les diferents contrades marcats pels diversos i diferents esdeveniments històrics: som mediterranis i urbans, fills de la colonització romana i ens marca molt l’expansió del cristianisme en avanç sobre l’islam. Hi ha dues fronteres amb l’islam: la d’orient i la d’occident; l’avanç sobre aquestes dues fronteres forja els Països Catalans.

La formació històrica medieval és totalment compartida ja des dels seus mateixos fonaments: una mateixa bandera identificadora, una mateixa llengua, vehicle d’una potent vida administrativa i cultural, una mateixa formació social barreja de pagesia, senyors, ciutats amb comerç, menestrals, artesans, gremis… una monarquia que ha de compartir el poder en unes corts i amb uns privilegis municipals, unes organitzacions polítiques pròpies: Generalitats valenciana i catalana, Consell General Mallorquí i Menorquí, Corts pròpies però també Corts Generals catalano-aragoneses…

I en moments clau una sintonia històrica molt significativa: al moment del conegut Compromís de Casp (1412) el Comte d’Urgell, candidat a monarca de la dinastia del Casal de Barcelona, compta amb uns partidaris urgellistes valencians ben nombrosos; la Guerra dels Segadors (1640) amenaça d’estendre’s més enllà de l’Ebre de manera natural i la guerra anomenada de Successió presenta un perfil històric des d’ Almansa (1707) a Mallorca, (1716) passant per la defensa de Barcelona (1714), on trobem mallorquins, valencians i catalunyesos units en una mateixa causa i castigats igualment amb Noves Plantes, cadastres i lleis a la manera de Castella. Ni el Sénia ni la Mediterrània seran fronteres que separin la nació; sí que seran pretext per mirar de tallar-ne les vies de desenvolupament i construcció.

El model borbònic instaurat a sang i foc per Felip V començà a posar distàncies a la sintonia històrica existent fins aleshores entre els diversos territoris catalans; no obstant això, és innegable la correspondència intel·lectual que existí durant el període de la Il·lustració al segle XVIII i la presència i defensa d’un model catalano-valencià a les Corts de Cadis (1812), oposat al model castellà: un model horitzontal favorable a l’organització politerritorial, abolida pels decrets de Nova Planta contra un model vertical de centralisme assimilacionista, que suma la visió castellanista (Castilla hizo a España) i el corrent racionalista i jacobí d’arrel francesa.

De fet, a partir del desastre de les Noves Plantes, el País Valencià, sobretot, es constitueix en un territori estratègic de frontera i de confrontació entre aquests dos models; Eva Serra en l’ article A propòsit dels Països Catalans aparegut a Serra d’Or en la ja llunyana data de 1984 remarcava «El País Valencià històricament ha estat, i encara ho és de manera oberta o encoberta, un terreny estratègic de batalla entre Catalunya i Espanya. No estaria de més analitzar des d’aquesta perspectiva un rosari de fets, si més no curiosos, que fan del País Valencià una terra de cops d’estat espanyols: el del capità general Francisco Javier Elío, l’abril del 1814 amb Ferran VII; el de Martínez Campos el desembre del 1874 a Sagunt, que posà fi definitivament a l’experiència de la primera República. I, si cal, fins i tot podem recordar l’especial significació que el recent 23 F. tingué amb els tancs de Milans del Bosch als carrers de València».

«Per què – es pregunta la historiadora- el País Valencià té aquest paper de terra de pronunciamientos espanyols, qui pretenen intimidar i amb qui col·laboren els espanyols quan fan del País Valencià un territori de pronunciamientos?»

I ara afegirem, al 2013, quina significació té que al País Valencià i a les Balears i Pitiüses la versió més retrògrada, depredadora i sense escrúpols de l’unionisme del PP s’esforci a dominar aquesta part del territori català i assajar-hi experiments polítics contra la llengua, contra les institucions municipals i educatives, contra el conjunt dels treballadors, contra el medi ambient i el territori…?

L’explicació és la mateixa: on no hi hagué, al segle XIX, ni tan sols frontera carlina i la lluita urbana i la revolta rural van tenir una cohesió sense solució de continuïtat, sense fronteres “provincials” o “regionals” entre “carlins” i “federals”. Es tracta, aleshores i ara, que aquestes fronteres realment hi siguin. Així doncs, el territori català quedi distorsionat i travessat de conflictes per la introducció dels interessos estatals aliens o per l’agudització política de conflictes econòmics; com la suposada divisió al segle XIX entre proteccionisme català i lliurecanvisme valencià, quan proteccionistes i lliurecanvistes n’hi havia a ambdues bandes. Això va passar al segle XIX i al XX i el que es busca sempre és impedir que els elements d’identitat que faciliten la cohesió nacional: interessos ambientals, industrials, culturals, socials arribin a un nivell de consciència política. Per això es vol impedir, ja d’entrada, una consciència de pertinença cultural, de llaços històrics múltiples que ens agermanen, d’interessos compartits; per això s’ha fomentat amb quantitats immenses de diners i una repressió selectiva contra tot allò que tenia aspecte pancatalanista. La formació d’ideologies i de grups – avui en diríem lobbis o grups de pressió- sobretot dins de les fronteres de la pròpia nació catalana, comprant interessos i voluntats, alimentant rancúnies i odis, prohibint contactes i intercanvis culturals i televisius, o estrictament comercials; promovent el desconeixement o el fals coneixement mutu, i, evidentment, comptant amb els interessos d’una oligarquia catalana (és a dir catalano-valenciana-balear) completament identificada amb l’estat espanyol.

Es pot afirmar que sempre que hi ha una empenta popular, un plantejament de ruptura de les estructures de l’Estat Espanyol i una crisi profunda d’aquest estat la qüestió política de la nació catalana completa apareix com un element clau d’aquesta ruptura i menystenir, ocultar, esborrar, silenciar, refusar, esclafar o destruir la realitat dels Països Catalans és una missió estratègica central que comparteixen tots els unionistes siguin del color que siguin i visquin dins o fora dels Països Catalans. Per exemple en els moments de la Renaixença, de la Mancomunitat al Principat, de la segona República, que són moments de debilitat de les estructures espanyoles, hi ha un renaixement i una fluïdesa de les relacions entre tots els Països Catalans innegable: una agrupació cultural tan important al País Valencià com la Societat Coral El Micalet formava part dels Cors de Clavé i tenia i té unes relacions estretes amb el món cultural del Principat, tal com es reflecteix en les converses amb i sobre Enric Tàrrega i els seus amics a Enric Tàrrega. L’amant de la ciutat somniada (PUV-2010); a la revista El temps van dedicar un extens reportatge al viatge que el 1933 el president Francesc Macià va realitzar al País Valencià acompanyant les despulles de l’escriptor i polític Vicente Blasco Ibáñez i destacava la recepció entusiàstica que se li dedicà a totes les poblacions per on passà la comitiva del president català. Són dos exemples, igual com l’estàtua d’homenatge que el poeta de la Renaixença valenciana Teodor Llorente té aixecada al Parc de la Ciutadella de Barcelona, de com ni el lerrouxisme ni el blasquisme no van aconseguir ni trencar ni enverinar les relacions entre catalans del Principat i catalans valencians.

Ens hem de situar en l’època de la dictadura franquista i el postfranquisme dels anys 80 del segle passat amb la Constitució espanyola i el sistema Autonòmic, per trobar el desenvolupament d’una autèntica i seriosa política directament dirigida contra la construcció de la nació catalana completa, és a dir, contra els Països Catalans: són els anys i els moments en què es basteix, a través dels Estatuts d’Autonomia derivats de la Constitució del 1978, una ideologia valenciana anticatalana (i també a les Illes) recuperant elements que ja havia fet servir la restauració borbònica del 1875 per conjurar el republicanisme federal o regional i l’obrerisme llibertari que s’estenia per tota la base social dels Països Catalans. Forma també part d’aquesta ideologia contrària als Països Catalans, el foment dins del Principat de la ignorància, la indiferència i, fins i tot, el desdeny envers tot allò procedent del Sénia enllà o de la Mediterrània ençà.

Des dels moments actuals del segle XXI no podem menystenir políticament la penetració social que ha tingut i té el “blaverisme” i tots els seus derivats, com el lerrouxisme català fomentat i pagat pel govern de l’estat amb uns orígens a la UCD d’Abril Martorell (1977), que ha aconseguit impregnar les expressions polítiques des del PP al PSPV i la base social que tenen aquests partits tant a nivell municipal com a nivell d’autonomies, tant a nivell de les Illes i el País Valencià com a nivell del Principat de Catalunya. Pensar que la ideologia que coneixem com a “blavera” no ens ha afectat i no continua afectant tots els Països Catalans és no adonar-se de l’abast polític i social que té des dels seus orígens aquesta estratègia ideològica, política i social elaborada conscienciosament pels poders de l’Estat Espanyol. La ideologia “blavera” també ha evolucionat i el que als anys 70 fou conegut com a ideologia del “bunquer-barraqueta) ha esdevingut populisme valencianista.

Constitució Espanyola , Estatuts d’Autonomia i LOAPAS

Tres instruments polítics del postfranquisme, amb un cop d’estat militar entremig, són peces clau que emmarquen la ideologia espanyola a la mort del dictador i la transició postdictadura: la Constitució Espanyola de 1978, els estatuts d’autonomia subordinats a aquesta Constitució i les lleis que es van elaborant posteriors al cop d’estat de 1981, singularment la “Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico” (LOAPA ) i les lleis antiterroristes.

La Constitució Espanyola ens emmarca en un estat neomonàrquic, amb un nou Borbó elegit pel dictador i amb prerrogatives favorables a l’exèrcit, en una societat de mercat capitalista plena de retòriques populistes (dret a tenir feina, a tenir habitatge, a viure amb llibertat de cultes i en un estat aconfessional, a exercir tots els drets democràtics…) i en un estat de matriu centralista- integrista, que evita curosament el reconeixement de la plurinacionalitat, de les diverses llengües de l’estat en igualtat de condicions i es treu de la màniga l’estructura de les 17 autonomies de “nacionalidades i regiones”, fórmula màgica per evitar de reconèixer un estat plurinacional amb nacions com la catalana, la castellana (espanyola), la basca i la gallega. És el conegut “cafè per a tothom” del monstre de disset caps, que ha anat creixent com un tumor que ara ha fet metàstasi. Era ni més ni menys que la reinvenció d’Espanya amb la col·laboració inestimable de polítics nostrats com Solé Tura i Roca Junyent. El fet que, abans d’aquesta Constitució, mitjançant l’operació política de la recuperació de Tarradellas i la Generalitat del Principat, tinguéssim ja a les mans un instrument polític d’arrel i legitimitat republicanes, no va servir perquè els redactors catalans de la Constitució proposessin i defensessin un estatus diferent, ni que fos per al Principat: la famosa generalitat republicana recuperada passà a ser igual a comunitats com La Rioja o Cantabria!

I com a fills d’aquesta Constitució tenim els diferents estatuts d’autonomia de Catalunya, el País Valencià i les Illes, nascuts amb la prohibició constitucional de federar-se o elaborar conjuntament projectes polítics rellevants.

El fantasma dels Països Catalans també apareix en aquesta constitució, de fet hi té dedicat l’article següent:

«Article 145 del capítol Tercer dedicat a les C.A.: 1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

2. Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales».

Els simpatitzants de l’Espanya Republicana hauran d’admetre que en aquest punt l’Estatut de Catalunya de 1932, que parla expressament d’un estatut de les 4 províncies i la Constitució republicana espanyola que deia en el seu article 13 «En ningún caso se admite la federación de regiones autónomas” respiraven el mateix recel antipancatalanista, no així el conegut com Estatut de Núria que preveia en el seu article 4 “l’agregació” d’altres territoris. Pel que fa al País Valencià, la guerra civil va interrompre l’estatut que, el País Valencià, no sense tensions, ja tenia quasi enllestit. També els primers projectes d’Estatut del País Valencià (Estatut d’Elx) i de Malloca/Menorca/Eivissa i Formentera (1976-1977) abordaven les possibles relacions i mancomunitats entre els Països de parla catalana.

Els Estatuts d’Autonomia de Catalunya, País Valencià i les Illes, sorgits, i aprovats, però, a recer d’aquesta Constitució de 1978 i desenvolupats en un clima de cop d’estat, LOAPES i elaboració d’ideologies “blaveres,” han tingut , en general, un efecte devastador sobre el procés de construcció nacional dels Països Catalans. L’etapa socialista i de suposada prosperitat i orgull modernitzador de ser espanyol i de construir una Espanya nova pressuposà que a nivell popular i de molts sectors intel·lectuals el que importava era construir aquesta Espanya, embutxacar-se els beneficis de la prosperitat immobiliària i la destrossa medio-ambiental del país com més aviat millor i deixar-se estar de “quimeres pancatalanistes”.

Mentre que entre 1975 i 1980 la qüestió dels Països Catalans ocupà molts debats i preocupà molts sectors polítics, als anys 80 semblava que la qüestió havia passat a millor vida o només es tractava en termes culturalistes o era tema tabú i no se’n volia parlar. De fet es pot afirmar que – fora de l’esquerra independentista- s’havia anat imposant el sostre polític de la constitució espanyola i de les autonomies, també és pot assegurar que la burgesia catalana – que no pot ser analitzada com si fos la del Risorgimento italià- s’ha mostrat com una classe social incapaç d’elaborar un programa que respongui a un projecte nacional que l’obligui a identificar el territori on cal aplicar-lo; és una burgesia condemnada al regionalisme catalunyista o valencianista o baleàric i a unes aspiracions de submissió dòcil i col·laboració amb l’estat espanyol: una burgesia que, com diu el poeta, «va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs». Una burgesia que, a més, ja no té gran cosa a veure amb la que originàriament, tot i el seu regionalisme, va ser la base econòmica del modernisme i el noucentisme i que actualment està en fase de desaparició.

Si ens volem fer càrrec de les dimensions reals de les ambicions d’aquesta burgesia només ens cal observar atentament les fotografies que, de manera provocativa i amenaçadora alhora, publica regularment La Vanguardia dels grups de pressió unionistes com “Puente Aéreo” o “Barcelona Global”. Allà hi trobarem la col·lecció no pas d’empresaris sinó de depredadors i saquejadors del poble dels Països Catalans més ufana i més superba que ens puguem imaginar. I naturalment, no tenen cap predisposició pancatalanista a no ser el desig conjunt d’utilitzar el tema com un argument més, en els seus dossiers i debats, per aturar com sigui la que ells anomenen “deriva sobiranista” i que en paraules recents del polític del PP Vidal-Quadras és «un deliri, una bogeria i una insensatesa que pot arruïnar Catalunya» .


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS