Demà diumenge, dia 27 d’octubre, farà 114 anys que la insubmissió fiscal a Espanya va provocar la declaració de l’estat de guerra a Catalunya, i que la tebior i poca implicació de la gran patronal va fer fracassar el procés. Avui en ple procés sobiranista, els paral·lelismes són evidents. Hem d’aprendre de la nostra història per aconseguir la nostra llibertat.
El Tancament de Caixes fou una reacció del teixit empresarial català davant l’augment de la pressió fiscal als empresaris catalans, com a conseqüència de la derrota espanyola en la guerra Cuba contra els Estats Unit de l’any 1898, que acabà amb la pèrdua de l’illa, i també de les de Puerto Rico i les Filipines. El conflicte va deixar un gran dèficit a les arques públiques espanyoles, fet que va provocar que el govern espanyol, llavors encapçalat per Francisco Silvela, decidís d’augmentar el impostos als empresaris catalans.
La Lliga de Defensa Comercial i Industrial, formada bàsicament per petites empreses catalanes, inicià el gener de 1899 una campanya en defensa del concert econòmic, comptant amb el suport de les quatre diputacions catalanes, 318 municipis, uns 150 gremis barcelonins, i les entitats més representatives de la societat civil catalana i encapçalada pel mateix alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert.
En una reunió realitzada el 16 de juliol es decidí el no pagament de la contribució, però sense prendre la decisió de tancar els comerços. Altres gremis de l’Estat com Madrid, València i Saragossa, també s’afegiren al moviment, però amb poca força.
La premsa de Madrid que en un principi havia mostrat comprensió a les reivindicacions dels comerciants, canvia sobtadament i va iniciar un atac frontal contra la campanya acusant-la de separatista i d’anti-espanyola
La delegació d’Hisenda envià un requeriment a l’alcalde de Barcelona, el Dr. Robert, tot exigint-li l’autorització per a que 7.000 persones que es negaven a pagar la contribució, fossin detingudes. Robert s’hi negà inicialment, però llavors Raimundo Fernández Villaverde, el ministre d’Hisenda, veient que hi havia dubtes i dissidències entre els empresaris catalans, envià una ordre reial a la que el Dr. Robert, va cedir sense resistència, autoritzant les detencions, encara que va presentar la seva dimissió com a alcalde.
Els comerços de la ciutat tancaren les seves portes, però el 27 d’octubre, el Capità General de Catalunya, Eulogio Despujol, un català antic governador a les colònies de Puerto Rico i Filipines, va suspendre les garant ties constitucionals i declarà l’Estat de Guerra a Barcelona.
Entre d’altres es considerava delicte de guerra: 1/La resisténcia masiva o pasiva al pago de las contribucions e impuestos 2/ El entorpecimiento que dichos deudores opongan sin justificación legal 3/ La negativa a que los agentes ejecutivos, sus auxiliares debidamente auroizados para ello, o los testigos designados, entren en los domicilios de los deudores para practicar las diligencias de embargo y las demàs pevenidas por la referida Institución. 4/ La excitación o inducción a cometer los referides actos de resistència. En el mateix bàndol quedava dissolta la La Lliga de Defensa Comercial i Industrial.
Davant de la situació les organitzacions que van decidir no resistir, formularen, ja sense cap força, una proposta negociadora d’un Concert Econòmic per Catalunya i pels altres territoris de l’Estat. Una comissió formada pel Dr. Robert com a president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Albert Rusiñol, president del Foment del Treball Nacional, Sebastià Torres president de la dissolta Lliga de Defensa Industrial i Comercial, Lluís Domènech i Montaner president de l’Ateneu Barcelonès i Pelagi de Camps president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
La proposta va ser rebutjada i tot va quedar igual, amb una considerable nombre de comerciants detinguts durant el mes de novembre. La poca decisió de les elits catalanes havia portat a la primera gran derrota del catalanisme polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS