La Catalunya del 2014 . La Catalunya que vindrà, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida.

Les prediccions fetes en política tenen un risc massa alt de ser errònies. L’exemple de les enquestes prèvies a les darreres eleccions catalanes podria confirmar aquesta afirmació, però no és l’única. Ni de bon tros. Quan algú s’esforça a asseverar què passarà en el futur de la política d’un país ho fa, o bé perquè defensa uns interessos d’algun dels actors en joc, o bé perquè és un irresponsable. Per això pot semblar pretensiós que faci un article sobre allò que ja, d’entrada, critico. Ho faig, conscientment, sense cap fonament científic, ni voluntat de pontificar una certesa inqüestionable, només interpel·lada pels fets que es succeiran en el futur. Ho faig atenent, només, a l’estricta aplicació del sentit comú. Del que hem après en el passat, si és que aquest ha estat capaç de fer-nos aprendre res. Ja ens avisava, des de l’exili, Max Aub, ”ens tocarà aprendre allò que els nostres avis ja sabien”.
La Catalunya que vindrà, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida. Les mesures econòmiques que ens anticipen, si ningú no hi posa remei, seran dures, restrictives, regressives i profundament injustes. Aquestes mesures econòmiques vindran agreujades per la nul·la sensibilitat que ens professa un estat al que ja hem advertit (com a mínim una majoria clara de catalans i catalanes) que volem marxar tan aviat com sigui possible. Un estat que és a punt de fer la seva quinzena suspensió de pagaments de la seva història. Un estat que s’entesta a mantenir un sistema d’infraestructures ineficient, irracional i pervers. Que defensa l’AVE a Galícia, però que nega el corredor mediterrani, territori per on circula el 50% de les exportacions totals de l’estat espanyol que entren a Europa. Un estat que nega l’extremada i insostenible “solidaritat” fiscal a la qual està sotmesa Catalunya –segons la majoria de càlculs entre un 8 i un 9% de tota la riquesa que es genera a Catalunya-. Un estat, en definitiva, que només entén el nostre país com una part de la nació a qui reduir sigui com sigui, perquè deixi de reivindicar, perquè pari de parlar (en català) tal com exhorta la LOCME de l’inefable ministre Wert i perquè, en definitiva, produeixi (encara que sigui deute) a l’espanyola.
La Catalunya que vindrà no serà fàcil de dirigir pel govern català, però tampoc de digerir pel govern espanyol. Ens trobem en una cruïlla històrica molt similar a la de finals del segle XIX, quan Espanya perd Cuba i Filipines i Joan Maragall pensa en la famosa Oda, que serà el resultat d’un rebuig frontal i una negació a l’Espanya oligàrquica, endarrerida, centralista i monàrquica. Ens trobem en un punt molt similar, en el qual podem assolir la plena llibertat com a opció possible, però en cap cas com a procés inevitable sobre el que ja no ens haguem de preocupar. Un cop passat aquest punt marcat pels capricis de la Història, valorarem si vam optar per la sobirania o ho vam fer per altres propostes polítiques, com en el seu moment el federalisme de Pi i Margall o, fins i tot, l’iberisme que propugnava la unió política de Portugal, Espanya i Andorra. Sigui com sigui, el camí triat ja ha estat escrit en el passat. Especular sobre una Espanya millor és ignorar 500 anys d’història. Espanya és el que és. I Catalunya, també! No seré tan maniqueu de pensar que Catalunya és (que en molts aspectes crec que ho és) més europea, més liberal i més progressista que les Castelles.
El futur ens pot deparar una Catalunya ibèrica, una Espanya reformada però amb el mateix perfil de pell de brau o, per què no, un nou estat d’Europa. El passat ens ensenya, o ens avisa, que no hi ha procés fàcil per a Catalunya. Que l’aparell de l’estat i la seva Constitució han estat pensats i dissenyats per cosir políticament una nació, encara que aquesta sigui la suma d’altres nacions. I que no hi haurà una transició sense cost, ni esforç, ni tampoc, la perseverança inesgotable d’un poble que no vol abaratir cap somni perquè veu al seu abast allò que tan cruelment va perdre fa 300 anys.
Oriol Illa.