divendres, 18 de maig de 2012

Edward Hugh i Jonathan Tepper: el que no es vol sentir? Un comentari al programa Singulars



Cal començar dient que el programa Singulars és una de les millors propostes de la graella televisiva de casa nostra. El format d’entrevista en profunditat (uns 45 minuts) a un personatge de rellevància en el seu camp és d’agrair en mig de tanta immediatesa, velocitat i oblit de la informació, especialment en un moment tant delicat per a la nostra societat com és l’actual crisi econòmica. La complexitat de les nostres societats exigeix d’anàlisis profunds i rigorosos, al mateix temps que entenedors i no camuflats de fals tecnicisme, si volem arribar a comprendre el que realment està passant i que això estigui a la mà de totes les persones interessades. Aquest text no pretén ser res més que un breu comentari al programa Singulars emès  (15/05/2012).

Pel caràcter del comentari no perdré temps en aportar dades ni en presentar els debats acadèmics i polítics que es donen dins del gremi d’economista, entorpiria la lectura. Si algú les vol els hi podem donar. El propòsit és denunciar les veritats a mitges que presenten els economistes Edward Hugh i Jonathan Tepper, quelcom sempre més nociu que les grans mentides que ningú es creu. Darrere d’una posada en escena molt aconseguida i amb un instrumental teòric convencional no es troba res més que comptables aguts (i amb idiomes).

Hugh i Tepper són coneguts per haver assenyalat les dificultats del sector financer espanyol molt abans, fins i tot, que el govern Zapatero reconegués que hi havia una crisi. “S’ha d’haver fumat crac si es pensa que els bancs espanyols es troben entre els més forts d’Europa” va dir Tepper l’agost del 2009. Certament, aquesta frase no es cap profecia sobre la situació financera de l’economia espanyola. No era molt difícil arribar a aquesta conclusió observant el percentatge de préstecs immobiliaris sobre dipòsits que tenien els bancs i les caixes, o el nivell d’endeutament d’aquestes entitats amb el sistema financer internacional. Tampoc voldria entrar en el debat sobre qui va anunciar primer la crisi. La premsa financera va elevar a la categoria de guru a Nouriel Roubini tot dient que va ser el primer en dir que passaria lo de Lehman Brothers, el banc nordamericà que va fer fallida el 2008 posant en perill tot el sistema financer mundial. Anwar Shaikh parla de crisis del capitalisme des de l’any 2000. Shaikh treballa amb models a mig i llarg termini on estudia l’evolució descendent de la taxa de guany, però és clar, és marxista i, per tant, no se li fa cas. O per posar un altre exemple més proper, el seminari d’economia crítica Taifa no hem fet mai un informe sobre lo “bé” que estava l’economia perquè aquesta sempre ha estat en crisi. Només cal recordar que abans de la present crisi hi havia més de dos milions d’aturats a l’Estat espanyol i els nivells de pobresa feien vergonya tractant-se d’un Estat dins la UE. Actualment aquest nivells no fan vergonya, fan por.

Que “Espanya no pot pagar” és un fet innegable, fins i tot des d’un punt de vista comptable, veient els nivells d’endeutament, especialment, privat, i dins del privat, sobretot, de les empreses i les entitats financeres, deixant en últim lloc l’endeutament de les famílies. Tepper recomana doncs: “Què hauria de fer Espanya per tornar a créixer”. I això ja acota molt l’anàlisi. No es parla de què hauria de fer per sortir de la crisi, ni molt menys (tampoc ho esperava) que hauria de fer Espanya per millorar les condicions de vida de la seva població. No és una apreciació menyspreable quan sabem, d’uns anys ençà, que hi ha economistes que parlen de “jobless recovery”, és a dir, recuperació sense creació d’ocupació. Ja hem diran com es pot parlar de sortida de la crisi o de creixement sense crear llocs de treball. A no ser que la centralitat del creixement o de la sortida de la crisi sigui el restabliment de la taxa de guany i que els beneficis tornin a sumar en positiu als balanços empresarials. No importa com ni on obtinguin aquests beneficis, ni si això és a canvi de generar una nova bombolla de capital fictici, que és el que acostuma a passar quan s’aborda la crisi financera en termes monetaris, com ho fa Tepper i tants altres, sense aprofundir en l’arrel del problema, en l’economia real i l’estructura productiva, que és en primera instància, on realment es genera la riquesa.

Les línies d’actuació recomanades per Tepper “què hauria de fer Espanya per créixer” es resumeixen de la següent manera:

1.- Sortir de l’euro per poder realitzar ajustaments a l’economia.

2.- Reestructurar el deute públic i privat.

3.- Devaluar la pesseta un 35%.

4.- Flexibilitzar encara més el mercat laboral.

Tepper apunta que les economies perifèriques estan endeutades. Puntualitza que Grècia i Itàlia tenen un elevat deute públic i que Irlanda el té després d’assumir el deute del seu sector financer. Pel cas espanyol, el gran volum de deute és privat. Les empreses espanyoles estan endeutades per sobre del nivell de les empreses europees. Sobre aquest últim punt seria interessant escoltar algun analista parlar de la “competitivitat dels empresaris”. Els empresaris han resultat ser molt incompetents, i ineficients, creixent a base d’endeutar-se. Però això no ho diu Tepper.

El govern actual, com l’anterior, està decidit a fer el que calgui per salvar els financers, tot assumint els seus deutes, fent així augmentar el deute públic. Pels mercats, el deute privat és, de facto, públic, perquè saben, com sabem tots, que l’Estat salvarà els bancs. Tepper recomana que el govern no cobreixi els bancs, que qui tingui bons de bancs espanyols assumeixi els seus riscos. Aquests no han de ser assumits pels contribuents, i si això passà  “no és capitalisme, és paternalisme” afirma categòric Tepper. Però els financers tenen molta influència política, i els financers alemanys i francesos encara més. Són ells els que marquen les prioritats del govern. Això és el capitalisme, estimat Tepper.

La recomanació central del senyor Tepper per arreglar aquest despropòsit és sortir de l’euro, tornar a la pesseta i devaluar-la un 35%. Altres vegades ja s’havia devaluat la pesseta, com a política monetària per augmentar la competitivitat. Ara no es pot, perquè l’Estat espanyol no controla la política monetària de la zona euro, ni tampoc pot “crear inflació” per devaluar el deute. Per tant, el millor, segons Tapper, és sortir de l’euro per poder controlar la política monetària amb la pesseta i devaluar-la un 35%.

Expliquem una mica això per als profans en la matèria. Si un Estat devalua la seva moneda aconsegueix que la resta de països puguin adquirir els seus productes més barats. Si devaluéssim un 35% els productes espanyols serien un 35% més barats per a la resta d’economies del món. Tot plegat una operació monetària, de preus. Poso en dubte que això es pugui considerar un augment de la competitivitat; si ho mirem en termes productius de cap de les maneres. La producció dels bens i serveis seguiria fent-se de la mateixa manera, no es produiria més barat per haver millorat part del procés productiu, per produir més eficientment, etc. És més, la contrapartida seria que a l’economia espanyola li costaria més car obtenir mercaderies de l’exterior. Les importacions s’encaririen fortament per culpa de la devaluació i això seria especialment greu per a una economia amb una forta dependència d’importacions, sobretot en matèria energètica, i també tecnològica. Cal recordar que el dèficit de la balança comercial (la diferència entre les exportacions i les importacions) és molt elevat a l’Estat espanyol. Caldria fer el càlcul per conèixer exactament l’encariment que patirien les importacions amb la hipotètica devaluació. Però sospitem que seria un import impotant.

Tepper constata que altres països ho han fet abans: “Argentina, Àsia, Rússia”. No entraria a discutir sobre el model, per exemple, social d’aquest països després de les respectives crisis financeres i les imposicions dels creditors del FMI. El que m’agradaria assenyalar és la següent afirmació, que em sembla molt greu: “Devaluar la pesseta per ser competitius i posar-se al nivell d’Alemanya”. Per favor, senyor Tepper, una mica de serietat. Entenc que per la seva formació i el seu àmbit de treball pròpiament financer desconegui elements de l’economia productiva, però no cal ser un expert per veure que no és només una qüestió de preus. Entenem que es refereix a nivells de competitivitat, no necessàriament cal que sigui competitiva en els mateixos sectors. Possiblement, amb la devaluació, augmentarien les  exportacions, però d’aquells sectors realment existents a l’economia espanyola. Recordo que es tracta del turisme i el sector automotor, especialment en assemblatge. La construcció i l’immobiliari són passat. Aquest no és l’espai per aprofundir sobre la debilitat de l’economia productiva a l’Estat espanyol, es pot trobar una bon resum al capítol 1. La implosió del sistema productiu de l’informe 7 del seminari Taifa: La crisi a l’estat espanyol: el rescat dels poderosos, però remetent-se al coneixement popularment, no produïm res més que pisos que no es venen i aturats.  L’alemanya, en canvi, és una economia exportadora amb un aparell industrial i tecnològic molt potent. Una cosa així no s’aconsegueix d’un dia per l’altre ni amb una devaluació, per no parlar de les polítiques antilaborals que va fer el govern socialdemòcrata de Gerald Schröder per a ser “competitius”. L’ajust a Alemanya ja es va fer fa deu anys!

Tepper fa al·lusió al cost humà que provoca un nivell d’atur de més del 23%, del 50% en el cas de l’atur juvenil i del 30% de les persones immigrades. Per a pal·liar-lo però, proposa la recepta màgica de flexibilitzar el mercat laboral. És a dir, el que es va fer el 2010 i el que s’ha fet darrerament. Si aquesta fórmula generés llocs de treball crec que ja en tindríem constatació empírica perquè és la primera mesura que s’adopta com ajustament contra les crisis, i mai a sorgit l’efecte que els bruixots diuen que té. El que sí es pot constatar amb dades, en canvi, és la caiguda salarial que provoquen, quan no es fan reduccions salarials per decret com en el cas dels funcionaris deteriorant clarament el poder de compra de la classe treballadora i el seu nivell de consum. Això però no importa a aquells que no miren a baix i pensen que tot són qüestions financeres. Mai s’han plantejat d’on surten els diners per pagar els interessos financers?

L’altre element, que destacaria en aquest cas Hugh, és la devaluació interna, és a dir devaluar tant els preus com els salaris. Donat que no es pot devaluar la moneda, ni creu factible que es pugui sortir de l’euro, deuríem devaluar tota l’economia per ser, una vegada més, més competitius. Devaluar per a què? Ja va sent hora que els llancem preguntes, que les seves afirmacions no quedin categòriques elevades a veritat amb tecnicismes. Devaluar per a que les empreses espanyoles tornin a tenir beneficis, i aquesta vegada més importants, després d’un procés de concentració del capital en diversos sectors de l’economia, no només el financer. Empreses que, cal recordar, en el cas de les més importants del IBEX-35 obtenen la major part de la seva facturació a altres països. Empreses que ni tant sols generen llocs de treball a l’interior. Ara bé, un cop feta la reforma laboral i els ajustaments, per no parlar de l’espoli del patrimoni públic, costarà molt recuperar els nivells anteriors a la crisi en matèria salarial i social. Llavors sí, la devaluació haurà servit per afavorir, una vegada més, el capital, augmentant la part del pastís al seu favor en forma de beneficis.

El tema del corralito es comenta de passada, no dona temps per a tot. Tepper apunta que en cas de sortida de l’euro, aquesta s’anunciaria de cop i volta per no donar temps a la població a reaccionar i evitar la sortida de dipòsits.  També respon, a una  pregunta de Jaume Barberà, dient que els rics i la classe política ja havien tret els seus dipòsits  en els casos històrics més recents d’Argentina, Mèxic i Rússia.

Això és el capitalisme, encara que Tepper i Hugh diguin que no volen parlar de política, encara que el segon sigui conseller independent de Catalunya Caixa. Només això ja l’hauria de desautoritzar a parlar a la televisió pública donada la situació de l’entitat a la que aconsellava, no gaire bé a jutjar pels resultats.

Seguim encaparrats amb l’àmbit monetari, financer, sense fer cas al productiu, què és on es troba el vertader problema i on cal incidir amb una política industrial. I no parlo de fàbriques, fum i uniformes blaus plens de grassa. Parlo d’un pla econòmic on es tinguin clares les línies productives de l’economia. Quelcom absolutament destruït després dels anys 80 i que no s’ha volgut actualitzar al segle XXI. Creiem que l’economia cal abordar-la des de dins del seu objecte d’estudi, que no és només el merament financer o econòmic si no el conjunt de la societat. Només des d’un plantejament d’Economia Política podrem extreure bons diagnòstics d’això que se’n diu crisi i trobar possibles solucions.

L’editorial del Singulars és excel·lent perquè sintetitza la realitat d’aquesta crisi en la manca de democràcia en la gestió de la crisi. Assenyala que hi ha uns poderosos que són premiats per les seves negligències. Que la prioritat del govern està fixada: els bancs per davant de les persones. Denuncia que es socialitzen les pèrdues mentre es privatitzen els beneficis. I que els  governant prefereix perdre les eleccions a perdre els creditors que els financen el partit. Però llavors conviden economistes per explicar allò que convé a aquells que denuncia.

Sobre el comentari de Hugh referent a la intervenció de Catalunya no penso perdre el temps. Brillant manera de tancar el programa, dient-ho al final, per desviar l’atenció del tema central. Que ningú dubti que estava preparat i ho van escenificar. Quin desastre. Avui només es parla d’això.

A veure si Jaume Barberá convida a Miren Etxezarreta o a Josep Manel Busqueta i sentim a parlar d’economia i de política. No s’entenen l’una sense l’altra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS